Els grans models de llenguatge han demostrat que el llenguatge es pot aprendre a partir de dades, però ho fan amb milers de vegades més text del que un infant sentirà mai i en condicions que no s'assemblen gens a les d'una criatura. Per això continua oberta una pregunta clàssica de la psicologia: n'hi ha prou amb el que un nen sent cada dia a casa per aprendre a parlar, o cal suposar-li un coneixement previ? Un equip de l'Institut de Neurociència i del Departament de Psicologia de la Universitat de Princeton, dirigit per Uri Hasson, hi respon amb un estudi publicat a la revista «Science».
El treball forma part del projecte The First 1000 Days, que ha gravat durant anys, en àudio i vídeo, la vida diària de 17 nadons en 15 llars dels Estats Units, entre 12 i 14 hores al dia. Els investigadors van agafar les gravacions de vuit d'aquests infants i van entrenar un model propi per a cadascun, de mida assequible i pensat per aprendre en condicions semblants a les d'un nen: només amb la parla que aquell infant havia sentit, en l'ordre en què l'havia sentida i sense cap coneixement previ de la llengua. Cada model va anar desenvolupant representacions semblants als sons de la llengua (fonemes) i a les formes de les paraules, i ho va fer seguint el ritme d'aprenentatge de l'infant que li corresponia.
L'estudi també mostra què cal perquè aquest aprenentatge funcioni. Els models només aprenien si tenien mostres molt denses de cada dia i si podien tornar a repassar el que havien sentit feia poc, de manera semblant al paper que s'atribueix al son en la consolidació de la memòria. Segons els autors, això indica que tant l'experiència com la memòria són necessàries, i que la parla de cada dia té prou estructura per aprendre la llengua sense coneixements innats. La revista hi acompanya una anàlisi, «Modeling word learning, child by child», sobre el valor de modelar l'aprenentatge infant per infant.
El resultat té límits clars. Són vuit infants, tots de llars dels Estats Units, i el model aprèn sons i formes de paraules, no necessàriament què volen dir ni com es combinen en frases. Un model que funciona com un nen no demostra que el nen aprengui de la mateixa manera, i el mètode depèn d'un volum de gravacions a casa que planteja qüestions de privacitat i que és molt difícil de repetir amb moltes famílies. Els autors el presenten com una eina per posar a prova teories sobre el desenvolupament, no com una explicació definitiva.