Si mireu una estona un objecte que es mou sempre en una direcció i després en mireu un d'immòbil, aquest sembla desplaçar-se lleugerament en sentit contrari. És l'efecte consecutiu de moviment, una il·lusió coneguda de fa molt, que mostra que allò que percebem no és només el que arriba a l'ull, sinó també el que hem vist fa un moment. Un equip de la Universitat de York, al Canadà, l'ha fet servir per comprovar si els sistemes de visió artificial en fan el mateix.
L'estudi, publicat a la revista Current Biology el 2 d'octubre, el signen Elizaveta Yakubovskaya com a primera autora i Kohitij Kar, professor de neurociència visual, com a autor sènior. Els investigadors van combinar registres de l'activitat de l'escorça temporal inferior de primats, una àrea implicada en el reconeixement d'objectes, amb proves de percepció en persones. Hi van veure que les neurones d'aquesta àrea desplacen la posició que codifiquen quan es produeix la il·lusió, igual que la percepció humana.
Les xarxes neuronals d'última generació que van posar a prova no ho van fer. Segons els autors, codifiquen on és un objecte gairebé només a partir de les propietats de la imatge, sense tenir en compte la història visual recent. Dit d'una altra manera, el cervell reajusta contínuament les seves representacions de l'espai segons l'experiència immediata, i aquests models, de moment, són rígids.
Kar en treu una conclusió pràctica: si es vol una IA que treballi amb les persones i entengui el món d'una manera més compatible amb la humana, no n'hi ha prou de mirar si encerta la resposta. Cal tenir present que el comunicat de la universitat no detalla quins models concrets es van provar ni quants sistemes mostren aquesta limitació, de manera que el resultat és una pista sobre una diferència de fons, no un veredicte sobre tota la visió artificial.