Quan algú arriba a urgències amb símptomes d'ictus, saber com més aviat millor si l'artèria bloquejada és una de les grans —una oclusió de gran vas, LVO per les sigles en anglès— és decisiu, perquè aquests casos solen necessitar una intervenció ràpida per extreure el cabàl. La manera més fiable de detectar-ho és una angiografia per TAC amb contrast, però no sempre hi ha temps o mitjans per fer-la de seguida, i un TAC cranial sense contrast, que és el primer escàner que es fa a gairebé tots els pacients, no sol ser prou clar per detectar aquest tipus d'oclusió a ull nu.
Un equip de la companyia sud-coreana JLK, amb investigadors de l'Hospital Universitari Korea de Guro i de l'Hospital Bundang de la Universitat Nacional de Seül, ha validat un algorisme que analitza directament el TAC cranial sense contrast per detectar oclusions de grans vasos. L'estudi, publicat al Journal of NeuroInterventional Surgery, el va posar a prova amb dues cohorts independents: 723 pacients de Corea (127 amb oclusió) i 240 dels Estats Units (120 amb oclusió, en un disseny de casos i controls). Sol, l'algorisme va obtenir una àrea sota la corba (AUC, la mesura habitual de capacitat diagnòstica) de 0,963 en la cohort coreana i de 0,899 en l'americana. Quan els metges hi van tenir accés com a suport, la seva pròpia AUC va pujar de 0,718 a 0,852, la sensibilitat —la proporció de casos reals que detecten— va passar del 46,6% al 63,7%, i l'especificitat, del 91,9% al 94,9%.
L'interès pràctic és clar: el TAC sense contrast és més ràpid, més barat i s'utilitza gairebé sempre com a primera prova, mentre que l'angiografia amb contrast requereix més temps i recursos que no sempre estan disponibles a l'hospital que rep el pacient primer. Una eina que exprimeixi més informació d'aquell primer escàner podria avançar minuts o hores la decisió de traslladar un pacient a un centre amb capacitat de treure-li el cabàl, i en un ictus, cada minut de retard es tradueix en més teixit cerebral perdut.
L'estudi és una validació multinacional però encara limitada: la cohort nord-americana és de disseny casos-controls, més artificial que la pràctica clínica real, i el nombre total de pacients —menys de mil— és modest per a una eina pensada per fer-se servir en milers d'urgències cada any. Els autors no reporten evidència clara de biaix d'automatització —és a dir, que els metges es refiïn cegament de l'algorisme—, però tampoc no és una qüestió que es pugui descartar del tot amb aquesta mostra. Calen estudis prospectius, en condicions reals d'urgència, abans de saber si la millora es tradueix en més pacients tractats a temps.