iaintel·ligènciaartificial.cat← Portada
Secció · Ciència, salut i robòtica

CIÈNCIA · 4 MIN

Un neuròleg de la Clínica Mayo proposa que la memòria funciona com les IA que generen imatges, i que això pot ajudar a classificar les demències

Un article teòric a la revista «Brain» compara l'hipocamp amb els models de difusió: no arxivaria els records, sinó que n'aprendria els trets i els reconstruiria. És una hipòtesi que encara s'ha de posar a prova.

Il·lustració generada amb IA: Un neuròleg de la Clínica Mayo proposa que la memòria funciona com les IA que generen imatges, i que això pot ajudar a classificar les demències
Il·lustració generada amb IA
Escolta:

La neurociència i la intel·ligència artificial fa dècades que s'inspiren mútuament: les xarxes neuronals van néixer imitant el cervell, i ara alguns investigadors miren les tècniques de la IA per entendre millor com funciona. Un dels mètodes més coneguts de la IA generativa és la difusió, la que fan servir molts programes que creen imatges: el model aprèn els trets d'una imatge, la converteix en soroll i després aprèn a reconstruir-la a partir d'aquest soroll.

David T. Jones, neuròleg i director del Biological Intelligence Lab de la Clínica Mayo, i Michael Breakspear, de la Universitat de Newcastle (Austràlia), proposen a la revista revisada «Brain» (DOI 10.1093/brain/awag325) que el sistema límbic fa una cosa semblant amb els records. El seu marc teòric, que anomenen SLOD, té quatre fases: l'escorça comprimeix els estímuls i els envia a l'hipocamp a través de l'escorça entorrinal; allà les representacions passen per un procés de difusió i de neteja del soroll; s'hi conserven fins que cal recordar-les, i finalment es «descomprimeixen» cap a les altres estructures del cervell. Segons aquesta idea, l'hipocamp no guardaria els records com un arxivador, sinó que n'aprendria els trets de fons i els reconstruiria cada vegada, cosa que explicaria per què podem combinar experiències i imaginar-ne de noves.

La proposta té una possible aplicació clínica. Jones planteja que les demències es podrien classificar segons quina d'aquestes quatre fases falla, i no només per les proteïnes anòmales que s'hi troben. Per exemple, una dificultat per comprimir els estímuls podria assenyalar la malaltia d'Alzheimer. La idea neix en part de la seva feina amb pacients amb LANS, una síndrome neurodegenerativa que afecta sobretot la memòria, en què la proteïna TDP-43 de vegades no hi és i sovint apareix barrejada amb altres alteracions.

Cal llegir-ho amb prudència: és un marc conceptual, no un experiment. L'article no presenta dades noves de pacients ni cap model informàtic entrenat, i l'exemple de l'Alzheimer és una il·lustració, no un resultat comprovat. La utilitat per classificar malalties és, de moment, una hipòtesi que s'haurà de contrastar amb estudis clínics, i el mateix Jones la descriu com «només el començament».

Mateixa secció

Veure tota la secció →