Els reactors de fusió nuclear per confinament magnètic, els tokamaks, poden patir «modes d'esquinçament» (tearing modes): pertorbacions del plasma que, si no es detecten a temps, poden acabar la reacció de fusió abruptament. Els sistemes de control convencionals només les detecten quan ja estan en marxa, massa tard per evitar-les, i cap solució algorísmica havia aconseguit fins ara coordinar en temps real tots els subsistemes d'un tokamak alhora.
Un equip de la Universitat de Princeton i el Princeton Plasma Physics Laboratory (PPPL), liderat pels estudiants de doctorat Hiro Farre Kaga i Andy Rothstein sota la direcció d'Egemen Kolemen, ha presentat PACMAN (Prediction And Control using MAchiNe learning), un marc de programari modular que encadena quatre fases —recollida de dades del tokamak, verificació i integració, predicció amb IA de l'estat del plasma, i execució de control amb límits de seguretat fixos— i que completa tot el cicle en uns 20 mil·lisegons. En cinc experiments diferents al tokamak DIII-D de San Diego, el sistema ha predit un mode d'esquinçament amb 200 mil·lisegons d'antelació —temps suficient perquè un controlador ajustés el plasma abans que es produís la inestabilitat—, ha regulat sol la calor injectada, ha detectat ones impulsades per partícules i ha coordinat en temps real els sis girotrons de la instal·lació, una funció que fins ara no tenia cap solució algorísmica.
La notícia és rellevant perquè la fusió nuclear per confinament magnètic només serà viable com a font d'energia si es poden evitar aquestes inestabilitats amb prou marge de reacció, i cap controlador humà pot decidir i actuar en els mil·lisegons que calen; que un mateix marc modular integri diverses tasques de predicció i control alhora, en lloc de solucions puntuals per a cada problema, apunta cap a una manera més escalable de gestionar tokamaks cada cop més complexos.
Els mateixos investigadors emfasitzen que el sistema manté límits de seguretat fixos que la IA no pot saltar-se, que són les persones qui en fixen els objectius i paràmetres, i que un físic revisa els resultats després de cada experiment abans d'afinar el model. Com resumeix un dels investigadors, «per sofisticats que siguin els controladors, al final és un operador humà qui fixa els paràmetres»; els resultats, a més, provenen només de cinc proves en una sola instal·lació experimental.