Les persones aprenem algunes coses amb una sola mirada, una cosa que als sistemes d'intel·ligència artificial encara els costa molt: necessiten milers d'exemples. Una prova clàssica d'aquest aprenentatge exprés són les imatges de Mooney, unes fotografies reduïdes a taques blanques i negres que al principi no se sap què representen. Quan algú veu una vegada la fotografia original en tons de gris, ja no pot deixar de reconèixer-hi l'objecte.
L'article, publicat a «Nature Neuroscience» amb el títol «Single-neuron encoding of rapidly learned visual information reshapes human perception», ha estudiat què passa al cervell en aquest moment. Hi han participat tretze persones amb epilèpsia resistent als fàrmacs, que ja portaven elèctrodes implantats per localitzar l'origen de les crisis, i s'hi ha registrat l'activitat de més de 1.000 neurones individuals. Al principi els participants reconeixien les imatges de Mooney en un 4% dels intents; després de veure una o poques vegades l'original, ho feien en un 83%. Amb mètodes d'aprenentatge automàtic, l'equip de Gabriel Kreiman, de la Facultat de Medicina de Harvard i del Centre de Cervells, Ments i Màquines de l'MIT, va seguir quina informació contenien els patrons d'activitat, on i quan.
El resultat és que, després de l'aprenentatge, la resposta de les neurones a la imatge confusa s'assembla molt més a la que provoca la fotografia original, tant a l'escorça visual com a les zones de memòria del lòbul temporal, entre les quals hi ha l'hipocamp. El canvi apareix primer a l'escorça visual i més tard a les zones de memòria, cosa que suggereix que el reconeixement es resol a l'escorça i no ve impulsat per la memòria. Kreiman diu que aquests mecanismes «podrien inspirar nous algorismes d'IA que aprenguin de pressa» i que el seu grup ja n'està programant d'inspirats en aquestes troballes.
La mostra és petita i molt particular: tretze pacients amb epilèpsia, una malaltia que pot alterar el funcionament del cervell, de manera que no es pot donar per fet que tothom funcioni igual. El paper de les connexions de retorn entre zones del cervell és una hipòtesi que l'estudi no ha posat a prova directament. I l'aplicació a la intel·ligència artificial, de moment, és una intenció dels autors, no un resultat.