Perdonin el joc (fàcil) amb les paraules del títol d’aquest article, però el que està passant en el món de la Matemàtica és molt gros i vull dirigir-hi l’atenció perquè, al meu entendre, és la primera gran crisi provocada per la IA dins el món intel·lectual i acadèmic, però també professional en general. La Matemàtica és molt desconeguda pel gran públic i tan admirada, per la seva aura d’activitat intel·lectual pura, com odiada per molts que l’han «sofert» a l’escola; potser perquè il n’est pas des mathématiques sans larmes, o simplement perquè «a mi les mates no se’m donen bé».
Pocs esperaven una crisi tan ràpida i tan profunda en aquesta disciplina. La Matemàtica, o millor dit els matemàtics, foren precisament els qui van contribuir més significativament a crear primer la Revolució Digital i, sobre ella, la Revolució de la IA. Matemàtics il·lustres com Alan Turing —la seva Màquina Universal i el seu Test—, John von Neumann —la primera arquitectura d’un computador modern— o Claude Shannon —la Teoria de la Informació— van posar les bases del que avui és la IA que està sacsejant la Matemàtica però sobretot, el rol que han de jugar els matemàtics en el seu desenvolupament.
Quan ChatGPT donava els primers passos entre el gran públic, fa poc més de tres anys, la gran majoria dels matemàtics mirava la IA amb una certa distància doncs «no sap ni sumar bé», deien amb una barreja de superioritat i escepticisme; fa dos anys la mateixa IA ja resolia problemes de nivell universitari i de les olimpíades matemàtiques; fa un any començava a resoldre problemes avançats de recerca. I en els darrers mesos les coses s’han accelerat: estem assistint a una crisi profunda retransmesa cada dia per les xarxes socials, amb un intens debat sobre quin haurà de ser el paper dels matemàtics professionals a partir d’ara.
El passat 20 de maig OpenAI va anunciar que un dels seus models d’IA havia refutat, de manera autònoma, una conjectura de geometria plantejada el 1946, problema que s’havia resistit vuitanta anys als millors especialistes. Prestigiosos matemàtics van comprovar la validesa de la demostració i la van qualificar de fita monumental per a les matemàtiques assistides per IA. La comunitat matemàtica no s’ho va prendre com una simple anècdota tècnica: el 2 de juny es feia pública la Declaració de Leiden sobre IA i Matemàtiques, signada per un grup internacional de matemàtics, informàtics, filòsofs i historiadors que no demanava aturar la IA, però sí protegir allò que fa fiable la disciplina: la verificació de les demostracions, l’atribució del mèrit, la transparència sobre com s’ha obtingut un resultat i l’autonomia de la recerca.
Encara no havíem digerit això quan, el 20 de juliol, un matemàtic que treballa a Anthropic va publicar a la xarxa X que havia resolt un problema obert des de fa gairebé noranta anys, utilitzant Claude, el popular model de la companyia: era la primera vegada que una IA de propòsit general a l’abast de tothom resolia un problema clàssic. Tres dies més tard, es lliuraven les medalles Fields (els equivalents a l’inexistent Nobel de Matemàtiques), i un dels guardonats, Jacob Tsimerman, anunciava que deixava la recerca en matemàtica pura per dedicar els seus esforços a estudiar què passa en l’interior de les IAs generatives i com es poden abordar els problemes de seguretat que plantegen.
Tsimerman va expressar un cert sentiment de dol davant la transformació de la seva disciplina, ja que preveu que els sistemes d’IA aviat superaran amplament les capacitats humanes en la resolució de conjectures i la creació de demostracions. Va dir que deixa temporalment la recerca i la docència en Matemàtiques perquè no li pot assegurar a cap estudiant de doctorat que la IA no superi la seva tesi... abans que l’estudiant la completi. Creu que l’automatització obligarà els acadèmics a passar de ser solucionadors de problemes a convertir-se en gestors o arquitectes de teories més abstractes. Si un no pot competir en ser un reputat intèrpret de música, ve a dir, sempre es pot dedicar a compondre-la o a ser director d’orquestra.
El que em sembla més significatiu d’aquesta crisi és que afecta el que podríem dir la punta de la piràmide de les professions del coneixement. Pensem en el paper que juga la Matemàtica en la Ciència: Galileu ja va dir que era el llenguatge en el qual està escrit el llibre de la Naturalesa. Això augura que aquesta crisi és el preludi d’altres que vindran en diverses professions científiques: la sacsejada pot anar baixant des de dalt fins a la base de la piràmide. Si la disciplina més blindada contra l’ambigüitat, la que exigeix una prova formal i irrefutable perquè un resultat sigui acceptat, ja no pot donar per fet qui, o què, produeix el coneixement, val la pena preguntar-se què passarà en camps on la veritat és, per naturalesa, més negociable.
Totes aquelles professions on l’ús del llenguatge (llengües, símbols, idees…) és una part central de l’activitat poden començar a pensar en allò de «quan vegis la barba de ton veí pelar…». Hom pot intuir que àmbits tan variats com la política, la filosofia, la legislació, l’art o la comunicació, per molt que, en principi, se sentin allunyats de la Matemàtica, estan cridats a reconsiderar quin paper hi ha de jugar la IA i, sobretot i més important, quin paper hi hem de jugar els humans.