Calibrar un processador quàntic —trobar la freqüència exacta de cada qubit, ajustar els polsos de control que el manipulen, mesurar quant de temps manté la informació abans de perdre-la— és una feina llarga i repetitiva que normalment recau en físics amb anys de formació especialitzada, i que consumeix una part important del temps que els laboratoris dedicarien, en teoria, a fer ciència nova. El grup Engineering Quantum Systems (EQuS) del MIT treballa amb un xip superconductor de sis qubits que necessita aquest tipus de manteniment constant.
OpenAI ha explicat el 9 de setembre que Beatriz Yankelevich, estudiant de doctorat del grup, ha fet servir el seu model GPT-5.6 Sol, a través de l'eina de programació Codex, perquè operés directament aquest instrumental: l'agent triava quines mesures fer, feia funcionar el maquinari del laboratori, analitzava les dades resultants i decidia quin era el pas següent, calibrant les freqüències de transició dels qubits, els polsos de microones que els controlen i els temps de retenció de la informació quàntica. Quan els senyals eren clars, l'agent completava seqüències senceres de mesura amb poca intervenció humana. Yankelevich ho resumeix així: «Puc tenir diversos agents treballant en problemes diferents alhora, i jo dedico la major part del temps a la feina de nivell més alt».
La notícia és rellevant perquè s'suma a una tendència creixent d'«IA agent» aplicada directament a l'operació de laboratoris científics —no només a l'anàlisi de dades ja recollides—, un àmbit on la robòtica de laboratori promet alliberar temps d'investigadors qualificats per a les decisions que de debò requereixen criteri humà. És també un exemple concret, i verificable, de com els grans laboratoris d'IA busquen demostrar utilitat científica real dels seus models més enllà del xat conversacional.
El mateix informe reconeix els límits del sistema: quan els senyals són febles, sorollosos o físicament ambigus, l'agent necessita la guia d'un expert, no sap diagnosticar amb fiabilitat problemes nous de maquinari ni interpretar experiments que s'allunyin dels fluxos de treball que l'equip del MIT ja coneix bé, i en molts casos un investigador experimentat encara troba els paràmetres òptims més ràpid que el model. Es tracta, a més, d'un únic cas d'estudi en un sol laboratori, presentat pel mateix fabricant del model, sense validació independent en altres grups de recerca quàntica.