Quan un xat d'IA s'inventa un fet, ho vivim com un defecte. Segons un historiador del MIT, durant dècades molts enginyers van veure en aquests errors una qualitat que volien aconseguir.
Benjamin Lindquist, professor ajudant d'Història al MIT, ho explica en una entrevista a MIT News a partir del seu article «The Irrational Computer: Randomness and Unreason in the History of Artificial Intelligence», un avenç publicat a la revista d'història Past & Present (DOI 10.1093/pastj/gtag026). Lindquist sosté que, a principis dels anys cinquanta, alguns enginyers van introduir atzar a algorismes deterministes perquè les màquines imitessin la creativitat humana. Cita John Pierce, de Bell Labs, que defensava que la matemàtica podia trencar l'ordre en l'art i que una dosi calculada d'imprevisibilitat ajudava a fugir dels tòpics. Moltes xarxes neuronals les van construir psicòlegs que les veien com a models del cervell. Una d'aquestes figures, Frank Rosenblatt, va morir accidentalment el dia que feia 43 anys, el 1971, quan el camp ja es decantava cap a la IA simbòlica, basada en regles. Les xarxes neuronals van sobreviure a les ciències cognitives i van tornar cap al 2012 amb més dades i càlcul.
La tesi és que els qui avui s'esforcen a eliminar les al·lucinacions també suprimeixen les sortides sorprenents que fan útil la IA: errors i creativitat estan lligats. Lindquist atribueix el canvi a les pressions legals i econòmiques actuals, que han «polit» l'estranyesa dels primers sistemes.
És una interpretació històrica, no un experiment, i l'explicació de per què les empreses actuals redueixen l'estranyesa és opinió de l'autor. Aquest resum es basa en l'entrevista i no en l'article sencer, i no hi ha dades quantitatives sobre els sistemes d'avui.