Una part important del genoma humà codifica proteïnes que ningú ha caracteritzat mai del tot: és l'anomenat «proteoma fosc». La manera habitual de trobar-les és comparar seqüències genètiques amb les de proteïnes ja conegudes, un mètode que passa per alt els parents llunyans, la seqüència dels quals ha canviat massa amb l'evolució per ser reconeguda, encara que la forma tridimensional que acaben adoptant s'assembli molt.
Un equip liderat pel doctor Daniel Isom i l'investigadora Jennifer Arcuri, del Sylvester Comprehensive Cancer Center de la Universitat de Miami, ha girat l'enfocament: en lloc de cercar per seqüència, ha comparat la forma prevista de 214 milions de proteïnes generades per models d'IA de predicció estructural. La cerca ha destapat membres no reconeguts de la família dels receptors acoblats a proteïna G (GPCR), entre ells una proteïna fins ara sense nom, TM184C, que viu a la membrana de vesícules intracel·lulars i s'acumula en projeccions primes en forma de pont que connecten cèl·lules veïnes. A través d'aquests ponts, les cèl·lules s'intercanviarien metabòlits, vesícules i fins i tot orgànuls sencers com els mitocondris, i TM184C també regularia l'autofàgia, el mecanisme de reciclatge cel·lular; quan els investigadors la desactiven, les cèl·lules formen menys connexions i canvien de forma.
«Volíem saber quina biologia se'ns podia estar escapant si cercàvem per estructura tridimensional en lloc de per seqüència», resumeix Isom. L'estudi, publicat aquest 9 de setembre a Nature, no és només el descobriment d'una proteïna concreta, sinó una prova que buscar per forma pot revelar biologia que la comparació genètica clàssica deixa fora, amb una possible connexió amb el càncer: els mateixos ponts que permetrien als teixits repartir-se recursos sota estrès podrien també ajudar les cèl·lules tumorals a cooperar o sobreviure quan els falten nutrients.
La troballa és, de moment, un resultat de biologia bàsica en cèl·lules de laboratori: els autors no han demostrat encara quin paper té TM184C en un organisme viu ni en cap malaltia concreta, i insisteixen que «la IA no es pot creure a cegues», sinó que cada predicció necessita validar-se amb experiments i anàlisi expert. El pas de la troballa estructural a qualsevol aplicació clínica, si n'hi ha, queda per a estudis futurs.