Els ciclons tropicals de l'Atlàntic solen néixer d'ones equatorials africanes que travessen l'oceà i que, en determinades condicions, s'organitzen fins a convertir-se en tempestes. Preveure amb dies d'antelació quines d'aquestes ones acabaran desenvolupant-se ha estat tradicionalment feina dels models físics de previsió numèrica, però els nous sistemes basats en intel·ligència artificial hi comencen a competir, i la pregunta que es feien els investigadors era si complementen aquests models o simplement els imiten pitjor.
Un equip liderat per Sharan Majumdar, professor de ciències atmosfèriques a la Rosenstiel School de la Universitat de Miami, amb col·laboradors del Centre Europeu de Previsions Meteorològiques a Mitjà Termini (ECMWF), el National Center for Atmospheric Research dels Estats Units, la Universitat de Bonn i la Universitat del Nord d'Illinois, ha publicat a la revista Weather and Forecasting els resultats de comparar el sistema físic tradicional de l'ECMWF (IFS) amb el seu nou sistema de previsió basat en IA (AIFS), aplicats a onades equatorials africanes i al desenvolupament de ciclons a l'Atlàntic entre el 2020 i el 2024. En els 18 ciclons analitzats del 2024, l'AIFS va donar sistemàticament probabilitats de desenvolupament més altes que l'IFS amb una antelació d'entre 84 i 120 hores, especialment per a les ones més fortes, mentre que amb una antelació més curta, de 36 a 48 hores, l'IFS va resultar més fiable; en la posició prevista dels ciclons, l'AIFS va superar sovint la previsió tradicional.
El treball és rellevant perquè posa xifres concretes, amb dades de cinc anys i revisades per parells, a un debat que fins ara es movia sovint entre l'entusiasme i l'escepticisme sobre la fiabilitat dels models d'IA per a fenòmens meteorològics extrems: la conclusió no és que la IA substitueixi els models físics, sinó que hi aporta valor afegit real en trams concrets del termini de previsió, amb marges d'avantatge i desavantatge ben delimitats en lloc de superioritat genèrica.
Els mateixos autors adverteixen que hi ha «una variació considerable d'una tempesta a una altra», que depèn en part del llindar de velocitat del vent que es faci servir per definir el que compta com a «desenvolupament», i insisteixen que l'AIFS ha de complementar els models físics, no substituir-los. L'estudi es limita, a més, a la conca atlàntica i a un període de cinc anys, i no analitza si les mateixes conclusions es mantindrien en altres oceans amb règims de ciclons diferents.