L'alumini es tracta sovint amb vapor perquè es cobreixi d'una capa fina de boehmita, un òxid que el protegeix de la corrosió. Dissenyar aquesta capa és difícil perquè hi intervenen alhora el gruix, la rugositat de la superfície i l'estructura del cristall, i el sentit comú —«com més rugós, millor ancoratge» o «més gruix, més protecció»— no sempre es compleix.
L'equip de Takahiro Ishizaki, de l'Institut Tecnològic de Shibaura (Japó), va mesurar 90 mostres d'aliatge d'alumini A6061-T6 tractades amb vapor i va provar-ne la resistència a la corrosió per picadura en aigua amb un 5% de clorur de sodi. Amb un model de boscos aleatoris i eines que expliquen quines variables pesen més (SHAP i ALE), va trobar que el gruix de la capa i la rugositat eren els factors dominants. L'article es va publicar a «npj Materials Degradation» el 18 d'agost i l'Institut el va difondre aquest 9 d'octubre.
El resultat és que, en superfícies d'una rugositat d'entre 600 i 1.080 nanòmetres, la interacció entre rugositat i gruix canvia de signe al voltant dels 2.200 nanòmetres: amb capes fines la rugositat sembla ajudar a cobrir bé el metall, i amb capes gruixudes semblaria associada a defectes per on passen els agents corrosius. Segons Ishizaki, «la rugositat més alta no s'ha de considerar automàticament beneficiosa ni perjudicial». El model també va predir la resistència millor que un que només tingués en compte la temperatura i el temps del tractament.
Els límits són importants: el canvi a 2,2 micròmetres és una interpretació del model, no una prova experimental, i no vol dir que totes les capes per sobre o per sota d'aquest gruix es comportin igual. La incertesa de les mesures explica només una part de l'error de predicció. És, doncs, una pista útil per orientar experiments de materials, no una regla de disseny definitiva.