El diagnòstic de l'alzheimer s'expressa habitualment amb etiquetes discretes —cognitivament normal, deteriorament lleu, demència—, però la malaltia avança de manera contínua i cada pacient hi progressa a un ritme diferent; encaixar aquest procés gradual en categories fixes fa perdre informació justament allà on més interessa: als canvis subtils que precedeixen el pas d'una etapa a la següent.
Un equip internacional de tretze investigadors, amb Yingying Zhang com a primera autora i la participació de Paul M. Thompson, un referent en neuroimatge de l'alzheimer, ha presentat a arXiv el 19 d'agost un mètode anomenat Disease Continuum Positioning (DCP). En lloc de classificar cada pacient en una categoria, DCP fa servir aprenentatge bayesià per situar-lo en una posició contínua —una «puntuació de continu de la malaltia»— calculada a partir d'imatges successives de tensor de difusió (DTI), un tipus de ressonància magnètica que mesura com es mou l'aigua dins el teixit cerebral, preses al llarg del temps a la mateixa persona. El mètode s'ha validat amb dades de la cohort ADNI (Alzheimer's Disease Neuroimaging Initiative), un dels bancs de dades de referència del sector, i, segons els autors, supera els mètodes existents de seguiment de la progressió tant en la seva relació amb marcadors clínics reals com en la capacitat de predir si un pacient acabarà convertint-se a demència.
A diferència d'un simple diagnòstic sí o no, una puntuació contínua amb la seva pròpia incertesa associada podria ajudar els metges a detectar abans qui s'està deteriorant més de pressa del que sembla i, de cara als assajos clínics de nous fàrmacs contra l'alzheimer, a triar amb més precisió quins pacients incloure-hi segons l'etapa exacta en què es troben, un dels problemes recurrents que ha fet fracassar assajos anteriors.
És, de moment, un preprint sense revisió per parells, validat amb una sola cohort que no representa necessàriament tota la diversitat de pacients reals, i els mateixos autors adverteixen que calen més dades longitudinals independents abans de considerar el mètode una eina clínica; convertir una «puntuació de continu» en una decisió pràctica sobre quin tractament rebre encara exigeix un pas addicional que aquest treball no aborda.