«Proposo considerar la pregunta: poden pensar les màquines?» Així començava Alan Turing, l’octubre de 1950, l’article publicat a la revista *Mind* que molts consideren l’acta fundacional de la Intel·ligència Artificial, o si més no el seu tret de sortida. Tot seguit advertia que, per respondre-la, caldria començar definint què volem dir amb «màquina» i amb «pensar». Turing, prou savi per saber que aquelles definicions el durien a un atzucac, les va abandonar de seguida i va substituir la pregunta per un joc d’imitació: el seu famós Test. Setanta-sis anys després seguim sense posar-nos d’acord sobre què vol dir pensar; de fet ara el debat ja no seria si pensen sinó si poden ser conscients. Les màquines, mentrestant, no ens han esperat.
Si Turing aixequés el cap, potser el sorprendria menys el sentit de la resposta a la seva pregunta que la velocitat que ha agafat. Aquesta velocitat té molt a veure amb el fet que el geni va sortir de la làmpara (els laboratoris) i va arribar als ordinadors de tothom: el va alliberar OpenAI amb ChatGPT, el 30 de novembre de 2022, i des d’aleshores s’ha desfermat una Revolució que sembla no tenir aturador. Aquesta Revolució ja ha canviat per sempre la Programació: els programadors ja dirigeixen més codi del que escriuen. Ha canviat la Matemàtica: els teoremes ja els demostra la IA. I està en vies de canviar la manera com es desenvolupa la recerca científica.
Ningú no ha proclamat solemnement que el Test de Turing hagi estat superat, tot i que ja l’any passat un estudi de la Universitat de Califòrnia a San Diego mostrava que els humans prenien una IA per una persona més sovint que les persones reals. Simplement, en vam deixar de parlar. Amb l’AGI (IA general) està passant el mateix: fa mesos que corre la veu, als laboratoris i a les xarxes, que ja l’hem deixat enrere, sense que ningú en faci cap declaració oficial. I a la pràctica això vol dir que som a les portes, o ja a dins, de l’Automillora Recursiva (RSI) de la qual els parlava a «Tot va molt (massa?) de pressa»: IAs que fan millors IAs, que en fan de millors encara. Aviat farà quatre anys de l’inici de la Revolució i en els laboratoris l’autoprogramació de la IA s’accelera més de pressa del que ningú esperava.
Davant d’aquesta situació, Sam Altman, el CEO d’OpenAI, fa temps que actua com un oracle de Delfos modern: ell parla i el món s’hi adapta. Ja els vaig explicar que els seus cinc estadis cap a l’AGI eren una hàbil profecia capaç d’autocomplir-se. Ara Altman ja no parla d’AGI, i com a bon oracle ha exposat tres escenaris sobre com pot acabar produint-se la cursa cap a la Superintel·ligència (ASI).
El primer, el «pla OEIA», és un organisme internacional calcat de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (OEIA), que inspeccionaria els laboratoris i faria complir estàndards de seguretat. És el que Altman diu preferir, amb la boca petita, i que defensa públicament des del 2023, encara que costa creure-se’l. Val a dir que s’assembla molt a la proposta de Bill Gates que comentàvem a «Any 4 d.C.».
El segon l’anomena «pla Demis», per Demis Hassabis, premi Nobel, fundador de DeepMind i líder de la IA de Google: una mena de CERN o de projecte Manhattan (privat) de la IA, on els grans laboratoris fusionarien la seva feina en una sola entitat.
El tercer és el «pla Eliezer», per Eliezer Yudkowsky, el més catastrofista dels apocalíptics. El primer que arribi a l’RSI faria servir el seu avantatge econòmic per deixar tots els altres sense capacitat de càlcul o, en l’expressió que ha fet fortuna, per «fondre les GPU de tothom». Altman el va qualificar de terrible i va dir que només l’esmentava per completesa. Però alhora va advertir els seus que OpenAI no es pot permetre perdre terreny.
Els oracles de Delfos eren famosos per la seva ambigüitat. Heròdot explica que Cresos, rei de Lídia, va preguntar si havia d’atacar els perses, i la resposta va ser que, si ho feia, destruiria un gran imperi. Ho va fer, i l’imperi destruït va ser el seu. Llegeixin els tres escenaris amb ulls de Cresos. Dos dels tres acaben en concentració: una fusió de laboratoris o un vencedor únic. L’únic que reparteix el poder, el regulador internacional, requereix una coordinació que avui no existeix i sembla inviable, mentre Washington faci de jugador i àrbitre a la vegada. I en cap dels tres escenaris no hi surten els ciutadans, els parlaments o la societat civil: aquella Plana silenciosa de què parlava a «Apocalíptics i Integrats». El futur segons OpenAI es decideix entre laboratoris, governs... i una màquina que es millora a si mateixa.
Turing sabia que «poden pensar les màquines?» era una pregunta massa vaga per respondre-la, i la va canviar per una altra que es pogués posar a prova. Potser ens cal fer el mateix. La pregunta ja no és si les màquines pensen, sinó qui pensa per elles: qui decideix què faran, per a qui i amb quins límits. Turing tancava el seu històric i seminal article reconeixent que només podem veure una mica endavant, però prou per adonar-nos que hi ha molta feina per fer. Si aixequés el cap, potser hi afegiria que aquesta feina ja no és només dels enginyers. És de tots.