Cap revolució tecnològica ha estat només una qüestió de tecnologia. La màquina de vapor no va canviar solament la manera de produir: va omplir les ciutats de fàbriques i d’obrers, va fer néixer una classe social nova i, amb ella, els sindicats, les cooperatives i la lluita pel sufragi i pels drets que avui donem per descomptats. L’historiador Eric Hobsbawm va batejar aquell moment com la «doble revolució»: la Industrial, a Anglaterra, i la política, a França, precedida per l’Americana. D’aquella interacció entre fàbriques i barricades, entre tecnologia i reconfiguració social, en van sortir, no sense dolor, les democràcies que coneixem. Totes les revolucions tecnosocials han estat així, i la de la IA no en serà menys: potencialment, en serà molt més. Tanmateix, es parla molt dels riscos i de les oportunitats de la IA, però poc de quina societat voldríem construir amb una tecnologia tan poderosa. I encara menys del seu impacte sobre la democràcia. Com si la pregunta fos massa gran, o massa incòmoda.
Tenim un precedent recent i instructiu: la Revolució Digital. Aquests dies he escoltat una llarga entrevista del periodista Nicholas Thompson (director de The Atlantic) a Jeremy Allaire, director executiu de Circle, i la seva biografia és gairebé una paràbola del que ens va passar. L’any 1990, estudiant al Macalester College, Allaire va aconseguir connectar-se a Internet des de la seva habitació. No hi havia la web gràfica, només lletres sobre pantalles fosques; però allà va poder llegir què explicava la gent de Iugoslàvia en plena guerra dels Balcans, sense el filtre dels mitjans oficials. Es va fer ciberactivista, va intentar portar Internet a Birmània per erosionar la dictadura i, el 1993, va col·laborar amb Noam Chomsky publicant els seus articles a la xarxa oberta. En aquella mateixa època, qui això escriu va descobrir la web i amb uns quants universitaris tarragonis vam crear TINET, la primera xarxa ciutadana d’accés públic a Internet. Somiàvem un món nou: Internet de tothom i per a tothom, com diu el lema de la Internet Society a la qual em vaig incorporar.
Sabem com va acabar. Aquella carretera pública es va omplir de peatges: tres o quatre gegants van acabar controlant-ne la infraestructura, les dades i l’atenció. L’arquitectura seguia sent oberta, però els centres de dades i el capital necessari van portar a la concentració. I la democràcia, lluny d’aprofundir-se, va rebre bombolles informatives, polarització i escàndols. Amb ella van créixer els líders autoritaris que patim.
Allaire va seguir el seu ciberactivisme provant-ho amb els diners: va fundar Circle per crear dòlars digitals programables. Ara descriu la tercera onada amb una cruesa que impressiona. Agents d’IA capaços d’executar tasques llargues i complexes que es contractaran i es pagaran entre ells fraccions de cèntim en mil·lisegons, sense demanar-nos permís. El resultat seria la «descomposició» de l’empresa tradicional, que al capdavall no és més que una xarxa de contractes, capital i governança: ho compara amb un bosc on fongs i tèrmits es van menjant la fusta vella fins que no en queda res. La imatge final és la d’una barra de pesos de gimnàs: tot el pes als extrems i res al mig. En un extrem, uns pocs gegants, amb un poder i un capital sense precedents i pràcticament sense empleats; a l’altre, individus aïllats gestionant microempreses amb l’ajuda de tres o quatre agents.
Aquí hi ha, al meu entendre, el nus democràtic de la qüestió. Les democràcies modernes no s’han sostingut només sobre urnes (com ens volen fer creure els que es guanyen la vida amb la política), sinó sobre el mig de la barra: una àmplia classe mitjana i un dens teixit de cossos intermedis (sindicats, cooperatives, associacions, col·legis professionals) que fan de contrapès entre l’individu i els poders.
El més sorprenent és que Allaire, un tecnocapitalista de manual, no confia que el mercat ho resolgui. Lamenta que el debat sobre la IA giri només al voltant de beneficis personals o col·lectius (curar malalties, viure més, escriure correus més de pressa) i que s’hagi esvaït el discurs cívic que sí hi havia als inicis d’Internet. Reclama pensadors a l’altura de la Il·lustració i un lideratge polític valent, capaç de forjar un nou contracte social. Parla de socialisme llibertari, de sindicalisme i del cooperativisme basc. Els catalans en sabem alguna cosa d’això, amb una llarga tradició cooperativista i fundacional.
Com podem evitar que aquesta vegada passi el mateix, o pitjor? No tinc receptes, però sí tres lliçons de la història. Primera: la democràcia mai no ha estat un regal de la tecnologia, sinó una conquesta de societats organitzades; la Revolució Industrial no va portar drets, els van conquerir els que s’hi van organitzar. Segona: el poder s’amaga a la infraestructura; si les capes bàsiques de la IA (còmput, models, dades) queden només en mans privades, tornarem als peatges, ara multiplicats, i caldran infraestructures públiques i obertes i una fiscalitat que reparteixi aquesta pluja de cèntims. Tercera: qui programa els agents programa la societat; les regles que seguiran aquests agents s’han de decidir democràticament, amb supervisió pública i participació ciutadana, no en un despatx de Silicon Valley.
La tecnologia pot ser alliberadora, però també un instrument de coerció i control. La tecnologia no tria guanyadors; els triem nosaltres, o renunciem a fer-ho. El repte ja no és d’enginyeria informàtica, sinó d’enginyeria social. DemocràcIA = democràcia + IA no és una suma automàtica. Parlem-ne ara, abans que ho decideixin els agents.