La intel·ligència artificial pot ser global, però la intel·ligència que transforma la vida de les persones ha de ser també local. El futur no es decidirà només als laboratoris de Silicon Valley, sinó als ajuntaments, als barris i als territoris que sàpiguen convertir la tecnologia en intel·ligència col·lectiva.
Hi ha una certa obsessió per mirar la intel·ligència artificial cap amunt. Cap als grans models, les empreses tecnològiques, els milers de milions d'inversió i la cursa geopolítica per assolir la superintel·ligència. Sembla que el futur de la humanitat es decideixi exclusivament entre Washington, Pequín i Silicon Valley. Mentrestant, als nostres municipis, encara hi ha ciutadans que han de presentar tres vegades el mateix document a l'administració, persones grans que no saben a qui adreçar-se i petites empreses que no tenen temps ni recursos per interpretar una convocatòria d'ajuts.
Potser estem mirant la revolució pel costat equivocat.
Perquè la revolució més important de la intel·ligència artificial no serà necessàriament la que construeixi la màquina més intel·ligent del món, sinó la que aconsegueixi que un poble, una ciutat o una comunitat sigui més intel·ligent gràcies a les màquines.
La intel·ligència artificial pot ser global. Però la intel·ligència que millora la vida ha de ser també local.
Durant dècades hem construït ciutats intel·ligents. Hi hem instal·lat sensors, plataformes de dades, càmeres i sistemes de gestió. Hem mesurat el trànsit, l'enllumenat i la qualitat de l'aire. I, tanmateix, sovint hem confós una ciutat plena de tecnologia amb una ciutat plena d'intel·ligència. No és el mateix.
Una ciutat no és intel·ligent perquè tingui més dades, sinó perquè pren millors decisions. I, sobretot, perquè aquestes decisions milloren la vida de les persones.
La irrupció de la IA generativa i dels agents intel·ligents obre una oportunitat radicalment diferent. Per primera vegada, un municipi petit podria disposar de capacitats d'anàlisi, predicció, traducció, assistència i generació de coneixement que fins fa poc només eren accessibles a grans organitzacions. La intel·ligència deixa de ser exclusivament un recurs escàs i pot començar a esdevenir una infraestructura compartida.
Imaginem un ajuntament que no espera que una persona gran demani ajuda, sinó que, amb les garanties adequades, detecta situacions de vulnerabilitat i facilita l'atenció dels professionals socials. Un servei d'urbanisme capaç d'anticipar els efectes d'una decisió abans d'executar-la. Una escola que personalitza l'aprenentatge sense renunciar al paper insubstituïble del mestre. O una petita empresa que pot accedir a coneixement especialitzat sense necessitat de tenir un departament propi d'innovació.
No parlem de ciència-ficció. Parlem de possibilitats tecnològiques que comencen a estar al nostre abast. Però convertir-les en serveis públics fiables requereix molt més que una bona aplicació.
I aquí apareix la gran qüestió: qui governarà aquesta nova intel·ligència local?
Si els municipis es limiten a contractar solucions tancades a grans proveïdors tecnològics, correm el risc de substituir una dependència per una altra. Ahir depeníem de programes informàtics que no es comunicaven entre ells. Demà podríem dependre d'algoritmes que no entenem, que no podem auditar i que condicionen decisions públiques.
Seria paradoxal que, en nom de la intel·ligència, renunciéssim a la nostra capacitat de decidir.
La sobirania tecnològica local no exigeix que cada ajuntament desenvolupi el seu propi model d'IA. Seria tan absurd com pretendre que cada municipi fabriqués els seus semiconductors. Exigeix, en canvi, capacitat de triar, compartir infraestructures, garantir la interoperabilitat, protegir les dades i preservar el control democràtic de les decisions.
Per això, la revolució de la IA local necessita un ingredient que habitualment no apareix als catàlegs tecnològics: la cointel·ligència.
La cointel·ligència és la capacitat de combinar la intel·ligència humana, la institucional, la comunitària i l'artificial per generar resultats que cap d'elles podria aconseguir per separat. No consisteix a substituir persones per màquines, sinó a construir sistemes en què cadascuna aporti allò que sap fer millor.
Els professionals municipals coneixen el territori, les seves contradiccions i les seves necessitats. La ciutadania aporta experiència, coneixement quotidià i legitimitat democràtica. Les empreses i les entitats aporten especialització i capacitat d'innovació.
La IA pot connectar coneixements dispersos, detectar patrons i ampliar les possibilitats d'actuació.
La revolució apareix quan deixem de preguntar-nos quines tasques podem automatitzar i comencem a preguntar-nos quins problemes podem resoldre conjuntament.
A Catalunya disposem d'una oportunitat singular. Tenim municipis amb una llarga tradició d'innovació pública, universitats, associacions empresarials i un teixit de petites i mitjanes empreses extraordinàriament divers. El problema no és tant la manca de coneixement com la dificultat per connectar-lo.
Podríem començar construint xarxes territorials de cointel·ligència: municipis que comparteixin agents d'IA, coneixement, metodologies i experiències; centres d'IA que facilitin solucions comunes; empreses que participin en reptes locals; i ciutadans que no siguin simples usuaris, sinó participants en la definició de les prioritats.
De fet, el conveni de CIVICAi amb la Diputació de Barcelona per impulsar el coneixement i la implementació responsable de la IA als municipis de menys de 20.000 habitants apunta en aquesta direcció.
És un bon punt de partida. Però caldria aspirar a una transformació més àmplia: passar de municipis que utilitzen IA a municipis que aprenen col·lectivament amb la IA.
Això implica també canviar la manera d'avaluar l'èxit. No hauríem de comptar únicament quants tràmits s'automatitzen, quants assistents virtuals s'instal·len o quantes hores administratives s'estalvien. Hauríem de mesurar si disminueix la soledat no desitjada, si millora l'accés als serveis, si augmenten les oportunitats de les empreses locals i si els ciutadans tenen més capacitat d'incidir en les decisions que els afecten.
Perquè el veritable indicador d'intel·ligència d'un territori no serà el nombre d'algoritmes que utilitza, sinó la seva capacitat de generar benestar, autonomia i oportunitats compartides.
En aquesta cursa global, alguns aspiren a concentrar més intel·ligència que ningú. Nosaltres podríem aspirar a una cosa diferent: aconseguir que la intel·ligència arribi a tothom i que tothom pugui participar en la seva construcció.
Potser la pròxima gran revolució tecnològica no tindrà lloc en un laboratori de milers de milions de dòlars. Potser començarà en un ajuntament petit que descobreixi que pot resoldre problemes que abans semblaven impossibles.
I potser, per una vegada, la intel·ligència més revolucionària no serà la que sàpiga respondre totes les preguntes, sinó la que ens ajudi a fer-nos, entre tots, les preguntes adequades.
La revolució de la IA serà local o només serà una altra revolució feta lluny de les persones.