Ens trobem en una cruïlla crítica i de profund abast per al futur de les nostres institucions democràtiques. La sensació generalitzada que el model d’Estat del benestar es troba en una crisi estructural ja no és una mera intuïció de la ciutadania, sinó una certesa sostinguda de manera incontestable per l’evidència empírica. Els tres grans pilars sobre els quals s’ha assentat històricament el nostre sistema de convivència i cohesió social pateixen un desgast alarmant: una sanitat pública permanentment saturada, una educació fatigada i progressivament privatitzada en els seus trams superiors i de formació professional, i uns serveis socials que únicament aconsegueixen atendre les situacions d’extrema necessitat mentre deixen desemparades àmplies fraccions de la població exposades a noves formes de vulnerabilitat. Aquest deteriorament progressiu de la gestió pública acaba per arrossegar la credibilitat del mateix sistema institucional, generant una crispació social que erosiona els consensos bàsics i alimenta un clima de resignació, desafecció i impugnació populista. L’arrel del problema no rau en una manca d’ingressos fiscals, els quals han assolit els seus límits raonables en el context europeu, sinó en una manca de sostenibilitat del sistema públic provocada per l’augment exponencial de les demandes socials vinculades a l’increment de la població del país i, en especial, a l’envelliment poblacional. L’única sortida realista davant d’aquest dilema passa per articular una visió estratègica de llarg abast que combini l’increment substancial de la productivitat pública mitjançant l’ús intel·ligent de la tecnologia amb una reforma profunda del model de gestió de l’ocupació pública.
En aquest escenari, la intel·ligència artificial no es pot concebre com un adorn cosmètic ni com un conjunt inconnex de proves pilot destinades a morir en els calaixos de l’Administració. La tecnologia representa la gran palanca de productivitat capaç de salvar l’Estat del benestar si es desplega en dues direccions complementàries: l’automatització massiva dels tràmits burocràtics i repetitius per alliberar capacitat operativa, i la seva integració com un copilot expert en la gestió assistencial i gerencial que permeti optimitzar la presa de decisions i l’eficiència de la gestió en àmbits com la salut, l’educació o els serveis socials. No obstant això, perquè aquesta transformació superi la fase d’un mer experiment i es consolidi per aconseguir un impacte real en la millora dels serveis públics, resulta imprescindible intervenir de manera decidida sobre tres dimensions fonamentals: la governança de les dades, la planificació i flexibilitat de l’ocupació pública i la garantia del control democràtic.
La primera d’aquestes transformacions exigeix abordar amb rigor la governança de les dades públiques, entenent-les com una infraestructura estratègica i un bé comú de titularitat institucional. Els sistemes intel·ligents són inútils o potencialment perillosos si es nodreixen d’informació fragmentada, desactualitzada o esbiaixada. L’Administració pública ha funcionat tradicionalment mitjançant compartiments estancs i bases de dades aïllades i d’elaboració artesanal que impedeixen una visió integral de les necessitats de la ciutadania. Per superar aquesta fragmentació, és urgent consolidar una veritable capacitat pública de governança de les dades que garanteixi la interoperabilitat real entre departaments, l’estandardització i neteja de la informació en el seu origen, la custòdia pública i la sobirania davant del domini de les grans corporacions tecnològiques, i la incorporació de principis ètics des del disseny de qualsevol tractament massiu de dades. Sense una infraestructura de dades sòlida i accessible sota estrictes protocols de seguretat i privadesa, qualsevol intent de desplegar la intel·ligència artificial en la gestió pública descansarà sobre fonaments de sorra.
Juntament amb la infraestructura tecnològica, el factor determinant de qualsevol organització rau en el talent i el compromís dels seus professionals. El model tradicional de funció pública mostra signes evidents d’esgotament estructural. Assistim a la paradoxa de comptar amb empleats públics capacitats i amb vocació de servei que es veuen atrapats en un marc regulatori i institucional rígid que frena la seva iniciativa i no aconsegueix donar resposta a les expectatives de la societat. La irrupció de la intel·ligència artificial i l’automatització no s’ha d’enfocar com un procés de destrucció de llocs de treball, sinó com una reconfiguració profunda i planificada dels perfils professionals. D’una banda, cal assumir amb valentia la supressió o conversió progressiva d’aquells rols dedicats a tasques mecàniques, de gravació manual de dades, verificació documental bàsica o gestió de consultes informatives estandarditzades, canalitzant aquest personal mitjançant programes intensius de requalificació cap a funcions de major valor afegit, atenció directa i acompanyament humà. D’altra banda, l’Administració ha d’incorporar amb celeritat nous perfils altament especialitzats que actualment resulten testimonials o inexistents en les plantilles públiques, com ara arquitectes de dades, analistes i científics de dades, enginyers en aprenentatge automàtic, auditors d’algoritmes i biaixos, experts en ciberseguretat o gestors de projectes de transformació digital. Atreure i retenir aquest tipus de talent requerirà flexibilitzar els rígids sistemes tradicionals de selecció i dissenyar carreres professionals horitzontals associades a l’avaluació de l’acompliment i la retribució variable. Tot això pot semblar una quimera, però hi ha un element que juga al nostre favor: l’envelliment actual dels empleats públics (es preveu la jubilació de prop del 50 % dels treballadors públics durant els propers deu anys) és una oportunitat única per poder renovar els perfils professionals amb un cost laboral marginal i sense cap mena de conflicte social.
Finalment, el desplegament de la intel·ligència artificial en l’àmbit públic planteja un repte democràtic de primer ordre que no pot quedar relegat a una discussió purament tècnica. Delegar decisions administratives en algoritmes comporta el risc de deshumanitzar el tracte amb el ciutadà i crear opacitats infranquejables en la concessió de prestacions, llicències o drets. Per evitar que la tecnologia es converteixi en un instrument de tecnocràcia allunyada del control social, és indispensable articular una estratègia d’auditoria i impacte democràtic. Això suposa imposar l’obligació de realitzar avaluacions prèvies de l’impacte social i sobre els drets fonamentals de qualsevol algoritme abans de la seva posada en marxa, crear registres públics d’algoritmes en codi obert que garanteixin la transparència dels criteris emprats, preservar el dret de la ciutadania a rebre explicacions comprensibles sobre el raonament de les decisions automatitzades i a sol·licitar-ne la revisió humana, i incorporar comitès ètics independents amb representació de la societat civil i l’acadèmia.
En conclusió, el debat sobre la intel·ligència artificial a les administracions públiques és, abans de tot, un debat sobre el futur de la democràcia i la preservació del contracte social. Limitar-se a desenvolupar projectes pilot inconnexos mantenint estructures de dades obsoletes, un model de personal anquilosat i una manca de supervisió democràtica accelerarà el deteriorament dels serveis públics i incentivarà dinàmiques de privatització i descontentament. Superar la inèrcia corporativa i adoptar un lideratge polític contundent per transformar la governança de les dades, renovar les plantilles públiques i auditar el poder algorítmic constitueix l’única via per garantir una Administració moderna, productiva i verdaderament al servei de l’interès general.