1. Què ha canviat de debò a les aules des que l’alumnat té accés a la IA generativa?
Crec que el canvi més profund no és que l’alumnat pugui fer treballs més ràpidament, sinó que s’ha trencat la relació que tradicionalment establíem entre allò que un alumne produeix i allò que realment sap. Avui podem tenir davant nostre un treball impecable sense que necessàriament hi hagi hagut un procés d’aprenentatge real i autèntic al darrere.
Això ens obliga a revisar moltes de les pràctiques que donàvem per descomptades. Però també ens ofereix una oportunitat extraordinària per tornar a preguntar-nos què significa aprendre, ensenyar i, sobretot, educar amb pensament crític. Benvinguda sigui la IA si ens obliga a parlar i debatre!
La IA pot generar respostes en segons, però comprendre, relacionar, dubtar, equivocar-se i construir criteri continua demanant temps. I aquí hi ha una paradoxa interessant: disposem d’una tecnologia que accelera la producció de coneixement aparent, però això no significa que acceleri l’aprenentatge humà.
El gran canvi és que la qualitat del producte escolar o acadèmic no és directament proporcional a la profunditat de l’aprenentatge. Ens cal pensar novament en evidències alternatives.
2. Què no hauria de canviar mai, faci el que faci la IA?
L’essència de l’educació: ajudar les persones a créixer, a pensar per elles mateixes, a conviure i a construir un projecte vital propi.
Educar no és simplement transmetre informació ni obtenir bons resultats. És, sobretot, conèixer i reconèixer l’altre. És descobrir les seves possibilitats, acompanyar les seves dificultats i ajudar-lo a arribar més enllà d’on podria arribar tot sol.
Per això defenso que l’educació és, abans que res, una qüestió de mirada i de relació humana. Les dades ens poden ajudar a identificar patrons, però no expliquen tota la història d’una persona. Un algoritme pot adaptar continguts, però això no significa que estigui personalitzant l’educació en el sentit més profund del terme.
Personalitzar no és oferir a cadascú un itinerari calculat algorítmicament. És reconèixer la seva singularitat, el seu context i la seva motxilla —sovint invisible—, les seves circumstàncies, les seves aspiracions i les seves potencialitats.
La IA pot ajudar-nos a educar millor, però no pot substituir la responsabilitat pedagògica ni la relació educativa.
3. Com s’ha d’avaluar l’alumnat ara que un treball es pot generar en segons?
Hem de deixar de posar tant el focus en allò que l’alumne entrega i començar a observar amb més atenció allò que és capaç de comprendre, explicar, justificar i transferir. El procés d’aprenentatge adquireix, ara més que mai, una importància central, sense que això signifiqui deixar de valorar els resultats.
Això no significa abandonar els treballs escrits o els projectes, sinó repensar-ne el sentit. Cal combinar evidències diverses: produccions, converses, defenses orals, processos de revisió, activitats presencials i situacions reals i autèntiques en què l’alumnat hagi de demostrar què sap fer de manera autònoma.
En aquest context, el professorat ha de repensar també el disseny de les activitats i els instruments d’avaluació. No n’hi ha prou de canviar les evidències que recollim: cal proporcionar a l’alumnat mapes de navegació i bases d’orientació que l’ajudin a comprendre què ha d’aprendre, com pot avançar i amb quins criteris pot valorar el seu propi progrés, tant si utilitza la IA com si no.
En aquest sentit, també hem d’ensenyar a utilitzar la IA de manera transparent i responsable. La pregunta no hauria de ser únicament si un alumne ha fet servir la IA, sinó per a què l’ha utilitzada, quines decisions ha pres i què ha après durant el procés.
Ara bé, hi ha una qüestió que considero irrenunciable: no tot aprenentatge ha d’estar mediat per la IA. Hi ha moments en què necessitem que l’alumne pensi, escrigui, argumenti o resolgui problemes sense assistència tecnològica. Això exigeix un professorat amb una sòlida formació metodològica, capaç de dissenyar experiències d’aprenentatge i d’avaluació adequades a aquest nou context.
Perquè avaluar no és verificar que algú ha produït una bona resposta, sinó comprendre què ha après i fins a quin punt pot actuar amb autonomia.
4. Què necessiten els docents per fer servir la IA amb criteri, i com s’hi haurien de formar?
El professorat necessita molt més que aprendre a escriure bons indicatius (prompts) o conèixer aplicacions. Crec que reduir la IA a una qüestió merament tècnica és un gran error. El professorat necessita entendre el nou context sociotecnològic, comprendre què és la IA, com funciona, quines limitacions té i, sobretot, quines implicacions pedagògiques comporta. És una qüestió de marc mental.
Em preocupa que una bona part de la formació docent s’estigui centrant excessivament en les eines i en la instrumentació —evidentment necessària, però no pas suficient— i massa poc en les decisions educatives, el criteri pedagògic i el desenvolupament del pensament crític. Gairebé ho resumiria així: en l’era de la IA, ens cal més filosofIA.
Jo plantejaria una formació que parteixi de situacions reals d’aula i de preguntes pedagògiques: quin aprenentatge volem promoure?, què aporta realment la IA?, quines capacitats humanes volem preservar?, en quin moment té sentit consultar-la?, com verifiquem allò que ens diu? i com comprovarem que l’alumnat aprèn?
Això exigeix una formació integral que articuli cinc dimensions complementàries: l’alfabetització en IA, el criteri pedagògic i metodològic, la responsabilitat ètica i cívica, l’educació emocional i l’alfabetització mediàtica i informacional. No es tracta de cinc compartiments independents, sinó de capacitats i perspectives que han de confluir en les decisions quotidianes del docent.
I hi ha una condició imprescindible: aquesta formació ha de ser col·lectiva, contextualitzada i sostinguda en el temps. No podem pretendre transformar les pràctiques docents amb una conferència inspiradora o un taller puntual d’eines. Cal promoure espais de reflexió compartida, experimentació, acompanyament i avaluació de les pràctiques.
La qüestió no és formar docents que utilitzin molta IA, sinó docents que sàpiguen decidir quan utilitzar-la, com fer-ho i quan és preferible no fer-la servir.
5. Prohibir o integrar: com haurien de respondre les escoles i les universitats?
Crec que aquesta dicotomia és massa simplista. Ni prohibir-ho tot ni integrar-ho tot són respostes pedagògicament satisfactòries.
La pregunta que ens hauríem de fer és en quines condicions, amb quines finalitats, a quines edats i per a quins aprenentatges té sentit incorporar la IA.
Hi haurà situacions en què serà una eina molt valuosa per explorar idees, rebre retroalimentació, contrastar perspectives o facilitar l’accessibilitat. Però també hi haurà moments en què la seva presència pot interferir en processos cognitius que l’alumnat necessita desenvolupar per si mateix.
Per això defenso una integració regulada, crítica, gradual, intencional i pedagògicament justificada. I quan parlo de regulació no em refereixo únicament a establir normes o prohibicions, sinó a construir un marc compartit que defineixi finalitats, criteris d’ús, responsabilitats, límits i mecanismes de supervisió humana. Regular també significa saber decidir quan la IA aporta valor educatiu i quan és preferible prescindir-ne.
Els centres educatius i les universitats necessiten criteris compartits, orientacions clares i espais de deliberació. No podem deixar tota la responsabilitat en mans de cada docent, però tampoc podem resoldre la qüestió amb normatives rígides que ignorin la diversitat de contextos. Necessitem institucions capaces de construir un posicionament pedagògic propi davant la IA, coherent amb el seu projecte educatiu.
I ens cal, ara més que mai, resignificar i revitalitzar l’acte docent presencial, sense haver d’arribar a convertir l’aula en un circ o en un parc d’atraccions.
En definitiva, no es tracta d’adaptar l’educació a la IA, sinó de decidir quina IA volem posar al servei del nostre model educatiu.
I, en aquest sentit, reivindico el desenvolupament d’una IA específicament educativa, dissenyada i avaluada segons les necessitats pedagògiques, organitzatives i ètiques dels centres educatius i de les universitats, i no simplement traslladada des d’altres àmbits.
6. Quins riscos hi veus per a l’equitat entre alumnes i entre centres?
El primer risc és pensar que el simple accés a una eina garanteix la igualtat d’oportunitats. Ja vam aprendre amb la digitalització que disposar de tecnologia no significa necessàriament saber-ne fer un ús crític, competent i educativament valuós.
Amb la IA poden aparèixer noves desigualtats: entre qui disposa de versions més avançades i qui només accedeix a serveis limitats; entre qui té acompanyament familiar i educatiu i qui no; i entre centres que disposen de recursos, lideratge i formació i centres que han d’afrontar aquests canvis pràcticament sols.
Però hi ha un risc encara més profund: que la IA amplifiqui les desigualtats cognitives i culturals existents. Qui disposa de coneixements previs, capacitat crítica i criteri pot aprofitar millor aquestes eines. Qui no ha desenvolupat aquestes capacitats pot acabar acceptant les seves respostes sense comprendre-les ni qüestionar-les.
També hem de vigilar els biaixos algorítmics i el perill de reduir els alumnes a perfils de dades que acabin condicionant les seves oportunitats educatives.
Per això, l’equitat no es resol únicament distribuint tecnologia. Cal garantir acompanyament, alfabetització, criteri pedagògic i condicions educatives de qualitat. Que no ens passi finalment que els més vulnerables es quedin només amb la IA i els més afavorits tinguin persones.
La veritable bretxa no serà només entre qui té IA i qui no en té, sinó entre qui pot pensar amb la IA i qui acaba deixant que la IA pensi per ell.
7. Des de CIVICAi, quina hauria de ser la prioritat de les polítiques educatives sobre IA?
Considero que la prioritat hauria de ser construir un marc educatiu que situï el desenvolupament humà, l’equitat i l’autonomia de les persones per davant de la fascinació tecnològica.
Necessitem polítiques que no es limitin només a promoure l’adopció d’eines, sinó que ajudin els centres a prendre decisions fonamentades sobre el seu ús. Això implica invertir en sensibilització ciutadana en general, i formació docent, generar orientacions pedagògiques compartides, protegir els drets de l’alumnat i avaluar amb rigor l’impacte real de la IA sobre els aprenentatges, en particular.
També considero imprescindible incorporar la veu dels docents, de les famílies, dels investigadors i del mateix alumnat. Les decisions sobre IA educativa no poden quedar exclusivament en mans dels desenvolupadors tecnològics o de les administracions.
Des de CIVICAi, defensaria especialment la necessitat de passar d’una política centrada en la incorporació de la IA a una política centrada en les condicions per fer-ne un ús educativament valuós, ètic, crític, equitatiu i responsable.
I aquí plantejaria una pregunta que considero fonamental: estem introduint la IA per fer més eficient el sistema educatiu o per contribuir a una educació millor? No són necessàriament objectius incompatibles, però tampoc són equivalents.
La prioritat no hauria de ser que totes les escoles utilitzin intel·ligència artificial, sinó que totes disposin de les condicions, les competències i l’autonomia necessàries per decidir com, quan i per què utilitzar-la.