De comprar eines a prendre decisions públiques
Les administracions públiques necessiten incorporar solucions d’intel·ligència artificial. Per classificar expedients, facilitar l’atenció ciutadana, detectar patrons, fer prediccions o donar suport a decisions complexes. Ho faran, en bona part, mitjançant la contractació pública: comprant aplicacions, serveis, capacitat de computació o desenvolupaments específics a empreses proveïdores. La pregunta, però, no és únicament quina solució comprar, a quin preu i amb quines garanties tècniques. És, abans que res, què està decidint l’Administració quan compra IA.
Un programari convencional acostuma a tenir una funcionalitat relativament delimitada. En canvi, els sistemes d’IA depenen de dades, models, processos organitzatius i decisions humanes que evolucionen amb el temps. Poden condicionar qui accedeix a un servei, com es prioritzen recursos o quines alternatives arriben a considerar-se. La seva adquisició no acaba en l’adjudicació d’un contracte, ni els seus efectes s’esgoten en el departament que els implanta.
Quan una tecnologia esdevé infraestructura
Parlem, doncs, no de béns o serveis de consum, sinó, amb tota propietat, d’una infraestructura: una infraestructura pública digital (IPD). Una IPD no és simplement tecnologia de titularitat pública. Seguint la definició recollida per l’OCDE a partir del G20, és un conjunt de sistemes digitals compartits, segurs i interoperables, que permeten prestar serveis públics i privats i accedir-hi de manera inclusiva. La identitat digital, els sistemes d’intercanvi de dades o determinats mecanismes de pagament en són exemples. Allò que els defineix no és una aplicació concreta, sinó la seva funció habilitadora per a múltiples usos i actors —per il·lustrar-ho, pensem per exemple en la diferència entre un cotxe i una carretera.
Convé distingir, a més, entre bé públic digital i infraestructura pública digital. El primer remet a propietats com la no-rivalitat, és a dir, que una mateixa base de coneixement, un algoritme o un conjunt de dades es pugui reutilitzar sense consumir-lo. La no-exclusió, en canvi, no és automàtica: depèn de llicències, condicions d’accés i decisions de governança. La infraestructura afegeix una dimensió sistèmica: components compartits que articulen serveis, organitzacions i mercats. Per això no tota IA és, per definició, IPD. Ho esdevé quan s’integra en aquestes arquitectures comunes i n’assumeix una funció estructural. Ara bé, a diferència del que pot passar al sector privat, a l’Administració sí que li demanem aquesta funció estructural: que allò que implementa per a ella pugui servir de locomotora per a tota la societat.
Els efectes de xarxa també són efectes de poder
Pensar la IA com a IPD permet identificar tres ordres d’efectes. Els directes són les millores de qualitat, capacitat o eficiència en el servei. Els dinàmics apareixen quan dades, components i aprenentatges circulen entre unitats i institucions: economies d’escala, reutilització i externalitats de xarxa. Finalment, hi ha efectes de configuració del mercat: la demanda pública, els estàndards i les condicions contractuals poden impulsar ecosistemes oberts o, per contra, consolidar dependències de pocs proveïdors, així com limitar els usos per part d’altres actors. De nou, pensem en la carretera i en la diferència entre pavimentar un camí particular i desplegar una xarxa de transport sobre la qual diferents actors poden fer-hi diversos usos.
Així, una solució aparentment local pot acabar definint formats de dades, criteris de classificació, circuits de treball i marges de decisió d’altres serveis. La interoperabilitat, doncs, no és només una qüestió informàtica. Té dimensions semàntiques, organitzatives, jurídiques i econòmiques. Precisament, la sobirania tecnològica no exigeix necessàriament fabricar-ho tot dins l’Administració, sinó esdevenir plataforma (infraestructura) sobre la qual tot l’ecosistema pugui fer-hi anar els seus projectes.
Contractar IA és governar-ne tot el cicle de vida
El canvi de perspectiva —de millorar un servei a articular un ecosistema mitjançant una infraestructura compartida— té conseqüències pràctiques. En primer lloc, cal començar pel propòsit públic i no per l’oferta tecnològica: quin repte es vol resoldre, per a qui, amb quins beneficis esperats i per què la IA és millor que altres alternatives? La diagnosi ha d’incorporar drets fonamentals, equitat, inclusió i possibles perjudicis des del disseny, així com, sobretot, la visió política. Això no són comprovacions posteriors, sinó premisses bàsiques que cal establir en la diagnosi i el disseny.
En segon lloc, els plecs han de traduir aquests objectius en requisits verificables: qualitat i procedència de les dades; estàndards oberts quan siguin pertinents; interoperabilitat i modularitat; documentació dels models; seguretat; traçabilitat; condicions de reutilització; portabilitat de dades i coneixement; i mecanismes de sortida que redueixin el bloqueig amb un proveïdor. El cost rellevant és el de tot el cicle de vida, incloent-hi manteniment, actualitzacions, supervisió humana, possibles reparacions i desmantellament.
En tercer lloc, cal avaluar-ne l’impacte, no limitar-se a verificar que el sistema funciona. Això exigeix registres de sistemes algorítmics, proves i auditories proporcionades al risc, seguiment de desviacions i biaixos, vies de reclamació i una atribució inequívoca de responsabilitats. La supervisió humana ha de ser real: disposar d’informació, autoritat i capacitat per intervenir, no simplement signar una decisió que ningú no pot explicar.
Infraestructura pública, governança compartida
Hi ha encara una conseqüència menys habitual en els debats de compra pública: si la IA estructura l’acció de govern, no es pot governar únicament entre l’òrgan contractant i l’empresa adjudicatària. Personal públic, persones usuàries, col·lectius afectats, acadèmia, societat civil i sector tecnològic aporten coneixements diferents sobre necessitats, riscos i resultats. La participació significativa ha de començar en la definició del problema i continuar en el disseny, el desplegament i l’avaluació; informar d’una decisió presa no equival a compartir-ne la governança.
Aquest enfocament encaixa amb les polítiques orientades a missions: definir reptes públics, coordinar actors i recursos diversos i jutjar l’èxit pels resultats col·lectius, no pel nombre de solucions instal·lades. En definitiva, comprar IA és també decidir quina Administració volem i quines capacitats col·lectives volem construir. Tractar-la com a infraestructura pública digital no garanteix, per si sol, una IA justa o útil. Però obliga a formular les preguntes institucionals i democràtiques que una simple compra de tecnologia acostuma a deixar fora.
Una proposta per aprofundir-hi
Aquesta reflexió desenvolupa una de les tesis de l’informe de recerca «Meaningful Stakeholder Engagement in Public Procurement for Artificial Intelligence. A Mission-Oriented Playbook», elaborat per a Participation AI. L’estudi proposa abordar la compra pública d’IA des del seu propòsit, desplegament i impacte, amb una governança orientada a missions i una implicació efectiva dels actors afectats.
Referència: Peña-López, I. (2025). «Meaningful Stakeholder Engagement in Public Procurement for Artificial Intelligence. A Mission-Oriented Playbook». Barcelona: Participation AI. Fitxa bibliogràfica i accés a l’informe: https://ictlogy.net/bibliography/reports/projects.php?idp=5792