Soc un astrofísic jubilat escrivint (opinant) sobre IA. Faig aquesta senzilla declaració perquè tothom pugui aplicar, sobre les opinions que expresso, el filtre de la meva (de)formació professional. Diuen que un és amo dels seus silencis, i dels seus coneixements afegeixo jo; i esclau de les seves paraules… i prejudicis. I tot va lligat.
Faig aquesta introducció perquè avui m’ha costat particularment escriure aquest article, enmig de la sorollada mundial provocada pel cas Hugging Face (HF), del qual els parlava en la darrera tribuna. De fet, li vaig demanar al meu ajudant (Claude) que em fes una anàlisi crítica dels articles que porto publicats, amb la voluntat de millorar, i els copio el diagnòstic que en fa, fred i contundent com gairebé sempre: «El corpus és molt fort en diagnòstic macro (per què és una Revolució, a quina velocitat va, qui la protagonitza) i molt més fluix en tres coses: les conseqüències concretes i verificables (feina, diners, energia, aules), la proposta (què fem, més enllà de “alcem la veu”) i el terreny de casa (Catalunya, la llengua, el territori)». Estant d’acord amb el diagnòstic, m’havia fet el propòsit de fer-li cas i deixar-me d’anàlisis teòriques i empantanar-me en el terreny, positiu, de les propostes. Però el terratrèmol mediàtic HF, amb tiris i troians buscant-li explicacions de tota mena al crit d’alarma que prové dels laboratoris, bàsicament parlant del dit que assenyala l’alarma… i obviant l’alarma, m’empeny a deixar aparcades les bones intencions i entrar al drap de l’actualitat. I per mirar de sintetitzar em permetran primer una excursió astrofísica.
Fa uns cent anys que sabem que l’Univers és molt gran i va molt ràpid (com la IA). Essent més precisos, s’està expansionant. La grandària de l’Univers i la seva expansió no els posaré aquí en números, però els puc assegurar que són molt grossos: als astrofísics no ens espanten, hi estem acostumats. Però el que va sorprendre tothom fa trenta anys, científics i afeccionats sense distinció, va ser el descobriment que aquesta velocitat d’expansió s’està accelerant. A dia d’avui, tota una generació després del descobriment, encara no tenim ni idea sobre què provoca aquesta acceleració. Li diem energia fosca, per dir-li d’alguna manera, amb un nom aparentment científic; però el gran i desaparegut Chiquito de la Calzada li hauria posat «Acandemor», s’hauria quedat tan ample i no hauria desmerescut gens la situació.
Vaig al gra. Ja he dit que soc astrofísic jubilat: això últim vol dir que ja tinc una edat, diguem avançada. Vaig descobrir Internet a començament dels 90, quan menys de l’1% de la població mundial el coneixia: i vaig quedar tan fascinat que vaig deixar la recerca en astrofísica per unir-me a la revolució. Encara no fa ni quatre anys que vaig tenir un altre flaix de fascinació: vaig tenir una primera conversa amb ChatGPT. El meu instint per ensumar revolucions em va dir que allò era molt gros (moltíssim més que Internet), que era radicalment nou i que s’expansionava molt ràpidament. En aquell moment la novetat i la prudència no em van permetre quantificar la magnitud de la grandària i la velocitat d’expansió. Em vaig unir a la nova revolució: m’havia arribat la jubilació però allò no m’ho podia perdre.
En el darrer any he tingut, diverses vegades, la sensació d’acceleració, que no és el mateix que de velocitat, jo que no soc més que un usuari de la IA i, com deia aquell, he llegit molt sobre el tema. L’expansió de la IA, de la seva potència, s’està accelerant: i això no és una opinió, sinó una dada. Fins al punt que el vertigen s’ha apoderat dels científics i dels qui els paguen quantitats astronòmiques perquè vagin fent créixer l’invent en els seus laboratoris privats. Uns i altres, pujats als carros de les empreses que participen en la carrera, veuen no solament que van molt ràpid, sinó que el velocímetre no para de pujar, i fins i tot els carros donen indicis que es condueixen sols. Jo, com a científic, també estaria acollonit, si em permeten l’expressió. I de fet, aquesta setmana, entre tots plegats han aconseguit que ho estigui i hagi passat del vertigen a la por directament.
Quan sento anàlisis de gent, que sap tan poc d’IA com jo, fer interpretacions que l’alarma no és més que una operació financera, o de màrqueting o, encara més rebuscadament, una conspiració anti-xina, o pro-xina, tant se val que fa baixada; quan l’emperador de la Casa Blanca diu que ell, un indocumentat piròman, és qui controla; quan sento una senyora de la UE, que ni pinta res, dir que ells ja tenen la feina feta de regular; quan observo el guirigall de suposades explicacions del perquè els bombers han cridat «foc!», m’agafen ganes no de córrer sinó de deixar de parlar de la revolució de la IA i, com Ciceró, dedicar-me als meus llibres i al meu jardí, esperant tranquil·lament que arribi l’incendi.
Perquè el cas és que estic segur que els que estan en els laboratoris tenen tanta idea del perquè de l’acceleració com els astrofísics en els observatoris intentant entendre l’expansió accelerada de l’Univers. I per tant, ja podem perdre el temps discutint si li diem energia fosca o Acandemor, o si els bombers són alts o baixos: ningú s’arremangarà per controlar el foc. Potser em dedicaré a parlar sobre llibres i jardins.