No soc futuròleg, ni molt menys vull ser profeta. Soc un jubilat digital que observa i opina sobre el que passa per les xarxes, de la mateixa manera que els jubilats analògics van observant i opinant sobre el que passa a les obres del carrer. Vaig assistir, gairebé en primera persona, a una revolució digital que va culminar amb internet i la telefonia mòbil; quan vaig veure el primer navegador, fa més de 30 anys, vaig tenir clar que allò canviaria el món. Fa poc menys de quatre anys, quan vaig parlar per primera vegada amb ChatGPT, vaig tenir la mateixa sensació; però ara és molt més forta. I passejo per les xarxes, i observo.
I el que observo, bàsicament a les xarxes americanes, és un soroll constant que parla de creixements accelerats en la potència dels nous grans models de llenguatge (és a dir, les IA), que estarien a les portes de la millora autorecursiva (o, el que és el mateix, de la superintel·ligència). També hi ha soroll al voltant de l'economia de la IA, és a dir, la que ha creat una bombolla immensa amb les expectatives de la tecnologia més poderosa de la història; un dels homes més rics, i poderosos, del món que és acomiadat per la seva empresa en un joc clàssic d'embolics i espies; una empresa que surt a borsa advertint els possibles compradors d'accions que la seva tecnologia pot destruir la humanitat. I més soroll encara amb la vella economia, la industrial i de serveis, amb grans caigudes dels sistemes informàtics, de seguretat i de comunicacions, que suggereixen que el país més poderós del món té els peus de fang, o bé que és atacat fàcilment per les xarxes, o les dues coses alhora. I per acabar-ho d'adobar, el president més llunàtic de la història americana s'asseu a la Xina amb dos dictadors excomunistes, en una imatge de poderosos sense escrúpols repartint-se el món. Segur que parlaran d'Europa, d'Ucraïna i de Taiwan, sense que cap d'aquests països hi hagi estat convidat. Què pot anar malament?
Aquí, a la vella Europa, la música és una altra. Mentre els ciutadans van incorporant la IA a la seva vida diària, l'economia de la IA sembla una cosa d'un altre planeta, amb la majoria de les empreses encara molt lluny no solament d'innovar-hi sinó simplement d'adoptar-la. El discurs d'una Europa inoperant com a unitat política gira al voltant de la immigració i la seguretat, amb països que volen deportar immigrants cap a l'Àfrica profunda (Alemanya parlant ara de Ruanda, com fa poc més d'un segle parlava de Madagascar!), i amb una brutal reestructuració industrial pendent, provocada per la tecnologia xinesa; una reestructuració que s'orienta cap a una suposadament necessària defensa, provocada per l'amenaça russa. Què pot anar malament?
Resumint. Estem immersos en la revolució tecnosocial més gran de la història, que va molt de pressa, tan de pressa que estem literalment en el xoc del futur de què parlava Toffler: quan el progrés tecnològic supera la capacitat personal i social d'assimilar-lo. Aquesta tecnologia afecta tothom, i ningú no pot escapar del tsunami ignorant-lo o menystenint-lo. I el seu desenvolupament està en mans privades, i no en unes mans qualssevol. Individus com el filofeixista Elon Musk, l'home més ric del món, que intervé en política donant suport a l'ultradreta; a qui comprem els cotxes; a la xarxa X del qual escriuen polítics d'esquerra i periodistes liberals, i els satèl·lits del qual fem servir els europeus per veure Netflix, mentre els nega als ucraïnesos per defensar-se de l'invasor rus. O un altre amic de Trump, el cínic Jensen Huang, en qui no poden confiar ni la seva família, ni els seus empleats, ni el seu país. I per si fos poc, cada vegada sembla més clar que la IA ja està en procés de millorar-se tota sola. Afegim-hi uns líders polítics locals i mundials que apel·len més a l'odi que a la concòrdia. Què pot anar malament?
La bona notícia és que, en la meva opinió de jubilat digital, ho sabrem ràpid. Potser en els pròxims dos anys. Per què dos? Dos anys són el que segurament trigarà a desaparèixer l'antilíder Trump. Dos anys és el que trigarem a saber si la millora autorecursiva és un fet o bé si l'economia, la política o qualsevol altre factor imprevist aturen el camí cap a una superintel·ligència desbocada. Dos anys és el període en què poden passar moltes coses importants (les tres T de què parlava la setmana passada) que canviïn el panorama actual… o bé que d'aquí a dos anys no hagi passat res. I si aquest és el cas, com que la temperatura de la IA continuarà pujant, si la granota (la societat) encara no ha saltat de l'olla, potser és que a la granota ja no li passarà res més.
Deia Bertrand Russell que el problema del món és que els estúpids estan segurs de tot i els intel·ligents estan plens de dubtes. Estúpids o intel·ligents, els apocalíptics pensen que en dos anys es veuran grans coses, positives o negatives, o totes dues; els integrats pensen que no passarà res especial o bé que s'aturarà la «bogeria IA». Segurament, i com sempre ha passat, el que tindrem serà una combinació de totes dues coses, que vol dir ni l'una ni l'altra. Però, per si de cas, cordem-nos els cinturons; i procurem gaudir del viatge.