iaintel·ligènciaartificial.cat← Portada

Secció · Societat, cultura i educació

Els estudiants no fan campana: ens suspenen

L'absentisme a les aules universitàries no el va inventar la intel·ligència artificial: ja s'estudiava fa quinze anys. Francesc Giralt sosté que la IA només ha fet evident el desgast de la classe magistral i proposa redissenyar l'aula perquè hi passi allò que cap xatbot no pot fer.

La intel·ligència artificial no ha buidat les aules. Ha fet visible per què ja estaven mig buides i ens obliga a respondre una pregunta que fa segles que ajornem: per a què serveix venir a classe?

Aquesta primavera, el deganat d'una facultat de la Universitat Pompeu Fabra va escriure als estudiants de primer i segon per dir-los, sense embuts, que la seva poca assistència i implicació era decebedora i preocupant. Pocs dies abans, la UAB havia publicat un informe sobre l'absentisme a les seves aules, amb més de 3.000 participants: el mateix professorat estima l'assistència mitjana en un 60,7%, i gairebé un de cada quatre estudiants reconeix que va a menys del 60% de les classes. El diagnòstic que circula pels claustres és conegut: la pandèmia, els mòbils, haver de compaginar estudis i feina i, ara, la intel·ligència artificial.

Tinc una notícia dolenta i una de bona. La dolenta és que la IA no n'és la causa. La bona és exactament la mateixa. El curs 2007-2008, gairebé quinze anys abans que arribés el ChatGPT, la Facultat de Dret de la UB ja dedicava un estudi de camp a una pregunta que avui sembla nova: per què no van a classe els estudiants? La IA no ha creat la crisi de la classe magistral. Només l'ha feta impossible de dissimular.

Els enginyers químics tenim una regla elemental: quan una columna de destil·lació no separa, ningú no renya el líquid; es revisa el disseny. L'absentisme no és una malaltia dels estudiants, és la lectura d'un instrument. L'economista Albert O. Hirschman ho va descriure el 1970: quan la qualitat d'un servei es degrada i fer-se escoltar costa massa, la gent tria la sortida. Els nostres estudiants no fan campana. Ens estan avaluant. I, massa sovint, ens suspenen.

El que suspenen és un format. La lliçó magistral és hereva de la lectio medieval, pensada per a una època en què els llibres eren escassos i algú els havia de llegir i comentar en veu alta. Va sobreviure a la impremta, que va abaratir els textos, i a internet, que en va fer gratuïts els continguts. La IA generativa és el tercer cop, i aquest és diferent: no només dona accés a la informació, sinó que l'explica, s'adapta a qui pregunta i respon a les tres de la matinada. Al Regne Unit, el 94% dels estudiants de grau ja la fan servir en treballs avaluables. Un assaig controlat de Harvard, publicat el 2025 a Scientific Reports, va comparar un tutor d'IA ben dissenyat, utilitzat a casa, amb una classe d'aprenentatge actiu, no pas una lliçó magistral, conduïda per professors: els guanys d'aprenentatge amb el tutor, mesurats just després de la lliçó, van ser més del doble, en menys temps. Si l'aula només serveix per transmetre continguts, la partida està perduda. I potser és una bona notícia.

Perquè allibera l'aula per a allò que cap xatbot no pot fer: posar els estudiants en un equip on els altres depenen d'ells, fer-los responsables d'una decisió amb conseqüències, deixar-los equivocar davant dels companys i ajudar-los a entendre per què, i acompanyar-los, com feia Sòcrates, fins a la pregunta que encara no sabien fer. Això, i no la transmissió, és el que justifica que algú agafi el tren a les set del matí. Al Protocol per a una Intel·ligència Artificial Cívica de CIVICAi (https://civicai.cat/wp-content/uploads/2026/05/Protocol_Intelligencia-CIVICA_CAT.pdf) ho vam escriure així: es tracta de retornar el coneixement allà on va néixer, al procés de fer preguntes. També hi vam advertir d'un risc: que la dependència excessiva d'aquestes eines erosioni el pensament analític i la capacitat de decidir amb incertesa. Una aula que només transmet no protegeix d'aquest risc; l'agreuja, perquè ensenya que aprendre és rebre.

No parlo de teoria. Als estudis d'Enginyeria Química de la URV, fa més de quatre dècades que hi experimentem: el 1983 hi vam introduir l'aprenentatge basat en projectes i, el 1996, la integració vertical i horitzontal dels cursos, l'aprenentatge entre iguals i la gestió àgil dels equips. I cal ser honest: entre el 2015 i el 2025 el model va perdre qualitat i abast. La innovació docent no és una medalla que es penja a la paret: si no comences el canvi següent abans que els efectes de l'anterior comencin a baixar, caus amb ell.

Per això aquest curs hem començat a desplegar nexEQ, una empresa simulada de serveis d'enginyeria química que integra el grau i el màster en equips amb responsabilitats creixents. La IA hi és, i no d'amagat: és una eina de l'equip, sotmesa a rendició de comptes col·lectiva. El lema ho resumeix: «On els estudiants fan d'enginyers abans de graduar-se». És aviat per donar resultats, i no en donaré cap que encara no tinguem. Però qualsevol que hagi treballat en equip sap una cosa: costa molt fer campana quan l'equip t'espera.

Què proposo, doncs? Tres coses, i cap no és fàcil. Primera: deixem de comptar caps a l'aula i preguntem-nos què hi passa que no pugui passar enlloc més. Segona: avaluem el procés i el judici, no només el producte; quan la IA fa que un bon informe surti barat, el que val és saber-lo defensar. Tercera: canviem el paper del professorat, de transmissor a catalitzador. Un catalitzador no fa la reacció: la fa possible, i en surt intacte per tornar-hi. Res d'això no es resol amb sermons ni amb fulls de signatures. Es resol amb disseny, amb temps reconegut per al professorat que el fa i amb institucions que premiïn qui s'arrisca.

La universitat medieval ha mort; la universitat, no, si gosem redissenyar-la. La pregunta no és com fem tornar els estudiants a classe. És què hi passa, a l'aula, que valgui el viatge. Si no la sabem respondre, ells ja ens han respost: han deixat de venir.