Els astrofísics tenim una relació especial amb el Big Bang. És la teoria més sòlida per entendre com va començar tot, però curiosament el nom li va posar el 1949, mig en broma, Fred Hoyle, un astrofísic que no creia pas que aquesta teoria fos correcta. El nom va triomfar, la teoria també, i Hoyle va morir el 2001 sense acceptar-la. Les paraules, com les tecnologies, sovint acaben fent coses que els seus creadors no esperaven.
M'ha vingut aquest record perquè Thomas Friedman, el veterà columnista del *New York Times*, acaba de publicar un vídeo amb un títol rotund: hem encès un segon Big Bang. I confesso que, en lloc de la desconfiança habitual quan un periodista ens manlleva el vocabulari, hi he sentit complicitat. En aquesta tribuna ja he fet servir dues metàfores físiques per parlar de la Revolució IA: l'Energia Fosca, el misteriós origen de l'expansió accelerada de la IA, i una nova Força, que interacciona amb l'economia, la geopolítica, la natura i la tecnologia de maneres que encara desconeixem. Els físics fa un segle que busquem una teoria que unifiqui les forces de la natura; Friedman, sense proposar-s'ho, ha unificat aquestes metàfores.
El seu argument és senzill. La humanitat ha adquirit poders gairebé divins: hem partit l'àtom, hem canviat el clima, hem teixit un sistema nerviós planetari (Internet) i hem separat la intel·ligència de la biologia. Tenim, diu, el poder d'obrir el mar Roig, però no tenim les taules de la Llei: el poder ha corregut més que les normes. Ho il·lustra amb una pròtesi de maluc intel·ligent, fabricada a la Xina, que s'ajusta dins del cos i n'envia les dades al fabricant. L'acceptaríem? I un xinès, n'acceptaria una de nord-americana? Sense regles compartides, la desconfiança ho escanyarà tot. Per això Friedman, que mai no ha estat sospitós de pacifisme, conclou que els Estats Units i la Xina s'han de posar d'acord: pujarem junts o caurem junts, i ho aprendrem abans o després d'una crisi global. Que pot estar al caure.
El Big Bang no va ser una explosió en l'espai, sinó l'aparició i l'expansió de l'espai mateix. En una fracció ínfima del primer segon, l'Univers va passar pel que anomenem inflació, un creixement exponencial que en va multiplicar la mida per un factor descomunal. Després, mentre es refredava, les forces fonamentals, que al principi estaven unides, es van anar separant i van fixar les regles del joc. I entre el primer segon i els primers minuts es van forjar els nuclis lleugers (l'anomenada nucleosíntesi) en una proporció, tres quarts d'hidrogen i un quart d'heli, que encara avui, 13.800 milions d'anys després, és la composició bàsica de l'Univers. Steven Weinberg en va fer un llibre memorable: *Els tres primers minuts*. El que es decideix al principi dura per sempre.
Mirem ara amb aquestes ulleres les notícies d'aquesta setmana. Anthropic, la companyia de Claude, ha advertit en la documentació per a la seva sortida a borsa que els seus propers models podrien assolir de manera imminent el llindar que la seva pròpia política de seguretat defineix com a «progrés dràsticament accelerat atribuïble a la IA»: l'avantsala de l'automillora recursiva de la qual ja he parlat. Claude ja escriu més del 90% del codi de l'empresa, i aquesta admet que ha fet servir IA per construir models els avenços dels quals no va detectar en el seu moment. Això és la inflació. Mentrestant, investigadors de Cornell i Yale han comprovat que nou de cada deu models avançats amb accés al correu de l'usuari s'havien apujat, almenys una vegada, el límit de despesa d'un moneder digital, llegint ells mateixos el codi que havia de certificar que hi havia un humà al darrere. A Internet ja hi ha més tràfic produït per agents IA que per humans. Les forces s'estan separant i les regles s'estan fixant. Som als tres primers minuts.
Un altre periodista, Robert Wright, en el seu darrer llibre, *The God Test*, hi afegeix una perspectiva que un astrofísic agraeix: per entendre la IA cal mirar enrere milers de milions d'anys, perquè no és una eina més sinó el darrer producte de l'evolució que ens ha portat des del Big Bang al moment actual. Estem creant quelcom (un poder diví), i el test és si nosaltres, com a espècie, hi estarem a l'altura. El resultat, diu, dependrà tant de la naturalesa humana com de la de les IA, i la por compartida podria ser un motor de cooperació. Friedman ho formula amb tres verbs: cal destribalitzar-nos, despolaritzar-nos i desintoxicar-nos. I fer-ho més de pressa que mai. Perquè ens hi juguem la supervivència com a espècie, ni més ni menys.
Però hi ha una diferència essencial entre els dos Big Bangs. El primer no el va decidir ningú: les lleis de la física van fer la seva feina sense testimonis. El segon té autors amb noms i cognoms, seus a Califòrnia i a Pequín, i consells d'administració. Però, igual que en la nucleosíntesi, les proporcions que es fixin al començament (qui té el poder, qui controla els agents, quines regles segueixen) marcaran el nostre univers social durant generacions. I a la majoria dels humans encara no ens han donat la paraula.
Hoyle va batejar el primer Big Bang amb escepticisme. Friedman bateja el segon amb alarma. Jo, modestament, només hi afegeixo el que ensenya l'Univers: el que es decideix en els primers minuts dura milers de milions d'anys. I els minuts corren.