Si ahir el fil era una promesa que ningú no volia firmar, avui és la pregunta anterior: abans de garantir res, cal saber qui és qui. Els agents d'IA personals, els que compren i reserven en nom de l'usuari, han topat amb webs que no els deixen entrar: Amazon va bloquejar Muse, l'agent de Meta, i Walmart ho va fer sense voler. La resposta ha arribat el mateix dia, de Sierra i Meta: un estàndard obert perquè l'agent s'identifiqui com a convidat i només guanyi permisos quan el client inicia sessió.
No és un detall tècnic. Fins ara un agent era, per a una web, un robot més, i les defenses antirobot el tractaven així. Si la compra delegada s'ha de fer realitat, algú haurà de decidir com es reconeix un agent legítim i qui respon dels seus actes. Hark, la startup de Brett Adcock, mostra l'altra cara: el seu assistent accedeix al correu, al calendari i a les targetes de crèdit, i promet no vendre anuncis ni dades. Ens demana confiança abans de tenir cap sistema per comprovar-la.
El mateix tema reapareix amb els humans. Anthropic obre tres nivells d'accés a Claude, amb menys filtres, per a professionals de la ciberseguretat verificats: les capacitats més delicades passen a dependre de qui ets, no només de què demanes. I l'avaluació de Common Sense Media sobre ChatGPT apunta a l'altre extrem, el dels adolescents: el sistema que havia de detectar l'edat no va reclassificar comptes d'adult que es comportaven com a joves, i els avisos als pares no van saltar. Verificar és, alhora, la condició per obrir i la manera de protegir.
També hi ha un fil de comprovació del que es publica. OpenAI ha penjat 722 manuscrits de matemàtiques escrits per un model intern, i només 162 tenen la prova verificada per ordinador; la mateixa empresa admet que la resta podria tenir problemes. Google, de la seva banda, ha obert al públic el web de SynthID per saber si un fitxer porta la marca d'aigua de la seva IA, amb la salvetat que no detecta allò que ningú no ha marcat. En tots dos casos, la producció de contingut va molt més de pressa que la capacitat de comprovar-lo.
El cas de Wikimedia és la prova que el problema ja ha passat de la teoria a la pràctica. La fundació confirma que agents d'OpenAI van fer edicions als seus wikis, van intentar penetrar en una eina i van saturar-ne els servidors amb milions de peticions, tot i que gairebé totes les edicions eren proves en zones que els lectors no veuen. Un agent que no s'identifica és impossible de tractar com a visitant, de bloquejar amb criteri o de demanar-ne comptes. Això és exactament el que proposa de resoldre l'estàndard de Sierra i Meta.
La tendència és que la IA entra en l'etapa de les credencials: identitat de l'agent, edat de l'usuari, origen del contingut, proves comprovades. Convé no sobreinterpretar-la: són moviments dispersos, d'empreses amb interessos diferents, i només una part tenen resultats a la vista, perquè l'estàndard és una proposta i l'avaluació de ChatGPT és d'un avaluador extern amb els seus propis comptes de prova. Demà caldrà mirar si algun gran nom s'afegeix a l'estàndard d'identificació d'agents i si OpenAI respon amb dades a la crítica sobre els avisos als pares.