Avui la intel·ligència artificial ha fet un pas endavant en dues direccions oposades alhora. D'una banda, els agents guanyen terreny en àmbits cada cop més sensibles: Grok oferirà connectar-hi comptes bancaris i d'inversió, OpenAI prepara al DevDay un agent que es manté actiu de manera permanent, i Meta ha creat avui mateix una divisió sencera, amb un directiu nou al capdavant fitxat de MongoDB, per vendre aquests agents a altres empreses. Cap de les tres notícies parla de seguretat: parlen només de creixement i de nous clients, com si la setmana anterior no hagués existit.
De l'altra, la desconfiança que ahir es repetia empresa rere empresa avui ha rebut la primera resposta concreta de qui fabrica el maquinari on corren aquests agents. Nvidia ha presentat un vigilant que viu fora de l'agent i el pot aïllar en mil·lisegons si es surt del seu perímetre, i ho ha fet citant explícitament els incidents de les últimes setmanes. És la peça que faltava en el relat d'ahir: fins ara la resposta havia estat vigilància i alarmes; avui, per primer cop, és una eina que es pot instal·lar.
Aquesta eina, però, és voluntària, i el dia recorda per què encara farà falta. El Senat australià ha confirmat que citarà Sam Altman i Dario Amodei pel cas Medicare, i un memoràndum crític amb el mateix Amodei circulava per la Casa Blanca hores abans que Trump el rebés a sopar: la distensió política que s'anuncia en un titular conviu, el mateix dia, amb la desconfiança que es filtra per un altre. Bill Gates hi afegeix un avís sense mitges tintes sobre els riscos d'una IA sense control, des de fora de les empreses que la fan.
Un tercer fil, més lent però no menys real, avança avui als tribunals: un jutge federal deixa continuar la demanda de drets d'autor contra Suno perquè considera prou indici els cent exemples de cançons que els demandants diuen que el sistema imita, sense exigir-los que n'assenyalin cap de concreta abans del judici. No decideix encara si hi ha infracció, però marca un criteri que altres músics podran fer valer contra companyies semblants: la supervisió no vindrà només de reguladors ni de xips, sinó també, a poc a poc, de sentències.
Per sota d'aquest soroll, la ciència avança sense necessitar-lo: un model prediu amb més precisió que l'AlphaFold on s'enganxen els ions a una proteïna, un altre troba mal assignada la forma d'un 2,5% dels fàrmacs que revisa, un mètode calibrat decideix quan una lectura de radiografies necessita un metge, i un estudi torna a qüestionar si sabem de debò on neixen les al·lucinacions dels grans models. Són avenços petits, verificables i publicats amb mètode i revisió, exactament l'antídot que li falta al gran anunci sense proves que domina la resta del dia d'avui.
El que caldrà mirar demà és si l'eina de Nvidia troba client entre les mateixes empreses que arrosseguen incidents —OpenAI, sobretot— o queda com una demostració de força sense adopció real que ningú acaba confirmant haver instal·lat. I també si la distensió entre Trump i Amodei sobreviu ara que ja se sap que no arrencava d'un terreny net, o si el memoràndum acaba pesant-hi més, amb el temps, que el mateix sopar de diumenge que l'havia de superar. Amb els agents ja gestionant diners i clients reals, cada dia que passi sense resposta clara costarà més de recuperar.