Avui l'edició s'ha omplert de xifres rodones -6.000 milions, 60.000 milions, 28.600 milions-, però el que tenen en comú no és la mida sinó la forma. Broadcom negocia amb Blackstone i Apollo fins a 100.000 milions de dòlars en deute, canalitzats a través d'un vehicle de propòsit especial, perquè Anthropic tingui xips sense que ningú hagi de posar el nom d'Anthropic al balanç de ningú. Nvidia paga 6.000 milions de dòlars per la tecnologia i gairebé tot l'equip de la start-up Poolside, però els seus fundadors insisteixen dues vegades que «no és una adquisició». Són operacions dissenyades, literalment, perquè no s'assemblin al que són.
El que hi ha de nou no és que la IA costi diners -això ja ho sabíem- sinó que el sector ha après a estructurar aquest cost perquè eviti les revisions que rebria una operació convencional: una fusió compra escrutini regulador; un préstec bancari clàssic compra condicions dures; una emissió d'accions compra transparència pública obligatòria. Els vehicles de propòsit especial, les llicències no exclusives i els «no és una adquisició» compren, sobretot, temps i discreció. No hi ha res d'il·legal ni de nou com a tècnica financera -els bancs d'inversió en viuen des de fa dècades-, però la freqüència amb què hi apareix avui, en dues operacions de mides molt diferents el mateix dia, sí que ho és.
El SK Hynix d'avui hi encaixa des de l'extrem contrari: una empresa amb la demanda garantida dels seus xips de memòria HBM ha vist com el mercat li castigava igualment el valor en borsa, i respon amb la recompra d'accions més gran de la seva història per separar, diu la mateixa companyia, «el valor intrínsec» del «sentiment inversor». Les dades de Ramp sobre la despesa real d'empreses en OpenAI i Anthropic expliquen per què els inversors dubten: la quota de mercat entre totes dues gira en només dos mesos, sense que cap tingui un avantatge que sembli permanent. La conclusió és incòmoda per a qui finança tot això: el capital compromès a llarg termini creix més de pressa que la fidelitat real dels clients que l'haurien de pagar.
La tendència que apunta, doncs, no és que la bombolla existeixi o no -és un debat que porta mesos obert i que aquesta pàgina no pot resoldre-, sinó que els actors que hi participen es comporten com si donessin per fet un risc real de correcció, i es protegeixen amb enginyeria financera i contractual abans que amb resultats de negoci demostrats. Deute avalat en lloc de deute directe. Llicència en lloc de compra formal. Recompra pròpia en lloc d'esperar que el mercat reconegui sol el valor. Totes són maneres d'absorbir un cop sense haver de dir en veu alta que se n'espera un.
Caldrà mirar si aquesta arquitectura financera aguanta quan arribi la primera prova de tensió real: un impagament, una empresa client que es passa de banda com detecta Ramp, o simplement un trimestre en què la despesa en IA es frenï de sobte. També valdrà la pena veure si Anthropic, que prepara alhora la sortida a borsa més ambiciosa des de la de SpaceX, arriba al mercat públic abans que cap d'aquests mecanismes de deute privat es posi a prova de debò: sortir a borsa és, precisament, l'operació que menys es pot dissenyar perquè no sembli el que és.