Aquesta setmana, Bill Gates ha proposat reservar fins a un 40% dels llocs de treball perquè la intel·ligència artificial no els ocupi mai del tot, i OpenAI ha explicat que aspira a tenir un agent per a cada feina d'oficina, encara que de moment només l'usin els seus propis empleats. Els dos gestos parlen de xifres i de percentatges, com si la pregunta de fons fos purament aritmètica: quants llocs sobreviuran. Però la filosofia fa dècades que distingeix, dins d'una mateixa paraula -«treball»-, coses molt diferents entre si, i aquesta distinció importa més que el recompte de llocs quan es tracta de decidir què perdem, exactament, quan una màquina se n'ocupa.
Hannah Arendt ho va formular amb precisió a «La condició humana» (1958): separava la labor, l'activitat repetitiva que ens manté vius -produir aliment, netejar, mantenir allò que es gasta-, de l'obra, que fabrica objectes duradors i construeix un món compartit -una casa, un llibre, una eina-, i de l'acció, la manera com ens mostrem als altres i hi actuem, típicament en política i en paraula. Per a Arendt, la modernitat havia envaït l'obra i l'acció amb la lògica de la labor: tot es mesura per la utilitat repetible, no pel que revela de qui ho fa. Quan un agent d'IA redacta un informe, cal preguntar-se quina d'aquestes tres coses substitueix, perquè no és la mateixa pèrdua.
Karl Marx ja havia advertit, als «Manuscrits econòmics i filosòfics de 1844», que la fàbrica no calia que t'expulsés de la feina per fer-te mal: n'hi havia prou de convertir-te en una peça del seu ritme perquè el treball deixés de ser expressió pròpia i esdevingués una cosa alienada, feta per a un altre. És un avís rellevant avui, quan la conversa pública es concentra gairebé sempre en si un agent d'IA «substitueix» o no un lloc, i s'oblida una tercera opció, més silenciosa: mantenir el lloc però buidar-lo, deixar que la persona superviso l'agent que fa la part que abans li donava sentit, i quedar-se només amb la responsabilitat quan alguna cosa falla.
El filòsof irlandès John Danaher hi porta la contrarèplica més incòmoda, a «Automation and Utopia» (2019): potser el treball, per a la majoria de la gent i la majoria del temps, ja és dolent de debò, i el problema no és que la IA ens en privi, sinó que la nostra societat no sap distribuir-ne els guanys ni oferir cap altra font de sentit fora de la nòmina. Danaher no hi veu una amenaça, sinó una oportunitat mal gestionada: si l'automatització allibera temps, el repte real és de justícia distributiva -qui es queda els guanys- i de significat -amb què omplim, després, la vida que la feina ja no ocupa.
Les tres mirades, llegides juntes, desmunten la falsa senzillesa del debat sobre les xifres. Preguntar quants llocs de treball «sobreviuran» a la IA amaga tres preguntes distintes que caldria separar: quina part de la nostra labor diària ens convé, de fet, delegar; quina part de la nostra obra -allò que deixem fet i que dura- volem seguir signant amb nom propi; i quina part de la nostra acció -com ens mostrem i responem davant dels altres- estem disposats a cedir a un sistema que ni tan sols pot respondre'n, en sentit ple, si s'equivoca.
La proposta de Gates, reservar un percentatge de llocs, tracta el problema com si fos qüestió de repartiment: una quota, com la de peixos o la de terres de conreu. És una resposta política raonable per amortir un xoc, però no diu res sobre si els llocs que sobrevisquin conservaran l'obra i l'acció que els feien valuosos, o si es convertiran en labor de supervisió d'un agent, alienada en el sentit que ja preveia Marx encara que amb sou i horari intactes. La pregunta de Danaher -què fem, després, amb el temps recuperat- només té resposta si, abans, algú ha decidit que aquest temps s'havia de recuperar per a alguna cosa més que produir més barat.
No cal triar entre alarmisme i entusiasme per prendre's això seriosament: ni tot treball mereix salvar-se tal com és avui, ni tota substitució és un guany net només perquè allibera hores. El que aquesta setmana de xifres -40%, un agent per feina- amaga és una feina prèvia, més lenta, que ni Gates ni OpenAI poden fer per nosaltres: decidir, feina a feina, si allò que hi delegem és labor que no trobarem a faltar, obra que ens definia, o acció que només té sentit si la fem nosaltres mateixos, davant d'algú altre que ens hi pugui respondre.