Aquesta setmana, OpenAI Economic Research ha publicat un informe sobre 1,5 milions de converses de treball amb ChatGPT que descriu un fenomen que anomenen «task crossover»: treballadors d'una ocupació concreta que fan servir la IA per completar tasques que històricament pertanyien a una altra professió, i que, un cop hi han provat sort, hi tornen de manera recurrent. Sembla una notícia de productivitat, però toca alguna cosa més antiga: durant segles, allò que definia un ofici no era només què sabies fer, sinó també què no podia fer ningú de fora seu. Quan aquesta frontera es torna porosa, val la pena preguntar-se què hi ha en joc més enllà de l'eficiència.
Hannah Arendt, a «La condició humana» (1958), distingeix el «treball» (work) de la «labor»: el treball fabrica objectes duradors que configuren un món estable, amb un principi i un final reconeixibles, mentre que la labor es consumeix tan bon punt es produeix i no deixa cap rastre. Els oficis, en aquest sentit, s'han organitzat històricament com a formes de «treball»: activitats delimitades, amb un procés i un resultat reconeixibles per a qui hi participa i per a qui n'és extern. Arendt no podia preveure la IA generativa, però la seva distinció ajuda a veure per què un ofici amb contorns clars —encara que sigui modest— dona un lloc estable en el món que una tasca puntual i intercanviable no dona.
El filòsof Alasdair MacIntyre hi afegeix una peça que falta a Arendt. A «Darrere la virtut» (After Virtue, 1981), defineix una «pràctica» com una activitat social cooperativa amb els seus propis estàndards d'excel·lència, dins la qual s'assoleixen «béns interns»: formes de comprensió i de judici que només s'obtenen sotmetent-s'hi durant temps, i que no es poden obtenir per dreceres. La cura d'un notari, l'orella d'un traductor, l'elegància d'un codi ben escrit són béns interns d'aquest tipus. El que un usuari de ChatGPT obté envaint una altra professió no és necessàriament el bé intern de la pràctica —el judici que es forma exercint-la anys—, sinó només el seu producte aparent: un text que sembla ben escrit, un esborrany que sembla correcte.
El mateix informe d'OpenAI, sense saber-ho, confirma aquesta distinció: el «crossover» s'arrela amb força en tasques com la comunicació amb clients o la redacció promocional, i molt menys en tasques especialitzades com la recerca jurídica. No és casualitat: el primer grup ja s'assemblava a una labor en el sentit d'Arendt, un producte més aviat estàndard i repetible; el segon exigeix el tipus de judici format que MacIntyre situa als béns interns d'una pràctica. Les fronteres que es dissolen amb més facilitat són, precisament, les que ja eren més primes.
Convé no llegir-ho amb alarmisme. Que algú sense credencials pugui ara redactar una carta comercial decent, o intentar una traducció que abans hauria hagut d'encarregar, també és una forma d'accés que abans no existia, i pot ajudar algú a descobrir una aptitud que la seva trajectòria mai li hauria deixat provar. Ni Arendt ni MacIntyre defensaven un món de gremis tancats: totes dues tradicions reconeixen que l'especialització excessiva també empobreix, i que la mobilitat entre activitats pot ser una forma legítima de llibertat, no només una amenaça a la identitat professional de ningú.
El risc real no és, doncs, que la gent «robi» feina a altres oficis, sinó que la confiança en el resultat pugui avançar-se al judici que el sustenta. Un metge reconeix on s'acaba la seva competència; un advocat sap què no sap. Aquest reconeixement és, ell mateix, un bé intern, après amb l'ofici, no un afegit opcional. Quan la IA permet produir un informe amb aparença professional sense haver travessat mai la formació que ensenya els seus límits, l'error que en resulta pot ser invisible per a qui l'ha fet i només visible per a qui hi ha estat format anys.
Queda, doncs, una pregunta que la comoditat de la IA no respon per si sola: no és si ara podem tocar més oficis —evidentment que sí—, sinó si encara estem disposats a sotmetre'ns, durant anys, a un de sol prou a fons perquè ens transformi i ens ensenyi on són els seus límits. Cap eina no pot decidir això per nosaltres; només pot fer que la pregunta sigui més fàcil d'esquivar. I una identitat professional que ningú no es pren la molèstia de formar del tot és, per definició, una identitat que ja no protegeix ningú del propi error.