Aquesta setmana, el director sud-africà Neill Blomkamp -conegut per "District 9"- ha estrenat "Nightborne", un curtmetratge de ficció generat íntegrament amb intel·ligència artificial, i Hollywood s'ha dividit entre qui hi veu una eina més i qui hi veu una amenaça per a l'ofici. Sota la polèmica hi ha una pregunta més antiga que qualsevol algorisme: què vol dir, exactament, crear alguna cosa? Quan una màquina genera imatges que abans calia dibuixar fotograma a fotograma, no només canvia la manera de fer cinema. Canvia, potser, què entenem per autoria.
La psicòloga cognitiva britànica Margaret Boden, a "The Creative Mind: Myths and Mechanisms" (1990), distingeix tres formes de creativitat: la combinatòria, que barreja idees conegudes de maneres noves; l'exploratòria, que descobreix possibilitats dins d'un estil o unes regles donades; i la transformadora, que canvia les regles mateixes. Els models generatius actuals, entrenats amb milions d'imatges i pel·lícules existents, encaixen sobretot en la primera categoria: recombinen patrons apresos amb una destresa notable, però no està clar que puguin, per si sols, trencar les regles del gènere que els ha entrenat. Boden ja advertia, molt abans que existissin aquests sistemes, que la pregunta rellevant no és si una màquina "sembla" creativa, sinó quin tipus de novetat produeix realment.
Aquesta distinció importa perquè desplaça el debat: la pregunta útil no és si la IA "crea" en sentit ple, sinó qui respon per allò que produeix i a qui pertany el mèrit. A "Nightborne", Blomkamp ha triat les imatges, n'ha ordenat el muntatge, ha decidit què es queda i què es descarta d'entre centenars de variants generades. L'eina proposa; la persona tria. Aquest repartiment -proposta massiva de la màquina, selecció i criteri humans- és, de fet, com funcionen moltes formes de creació assistida des de fa dècades, des de la fotografia fins al mostreig musical, encara que ara la velocitat i el volum de propostes sigui incomparablement més grans.
El filòsof alemany Walter Benjamin, a "L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica" (1935), va descriure com la fotografia i el cinema van fer trontollar l'"aura" de l'obra única, aquella autoritat que ve de l'origen i la presència irrepetible d'un objecte. Benjamin no hi veia només una pèrdua: hi veia també una democratització, la possibilitat que l'art arribés a més gent sense passar pel filtre d'un original sagrat. La generació per IA porta aquesta lògica encara més lluny: no hi ha ni tan sols un negatiu original darrere de cada imatge, sinó un espai de probabilitats del qual se n'extreu una versió entre infinites possibles.
Per als professionals del cinema, la qüestió no és merament filosòfica: és laboral. Si gran part de la feina de generar variants visuals es pot delegar a un sistema, el valor que aporta una persona es desplaça cap al criteri -saber triar, descartar, donar sentit a allò que la màquina proposa- i s'allunya de l'execució tècnica. Això no fa desaparèixer l'ofici, però en redefineix el centre de gravetat, i explica per què la divisió a Hollywood no és entre optimistes i pessimistes ingenus, sinó entre qui creu que aquest desplaçament del valor és just i qui hi veu una manera d'abaratir feina qualificada sense reconèixer-ho.
Preguntar-se qui és l'autor d'una imatge que ningú no ha dibuixat, doncs, no té una resposta única. No és del tot l'algorisme, que no té intenció ni interpreta el que fa. No és del tot la persona, que no ha traçat cada línia. És, més aviat, una autoria distribuïda entre qui ha entrenat el sistema amb milions d'obres alienes, qui l'ha fet servir amb un propòsit concret, i les convencions culturals que el model ha après a imitar sense haver-les triat. Reduir-ho a "la IA ho ha fet" o "l'humà ho ha fet tot" amaga aquesta complexitat en lloc d'aclarir-la.
El que hi ha en joc no és, doncs, si les màquines poden crear -una pregunta que probablement no té resposta neta-, sinó com repartim el reconeixement i la responsabilitat quan la creació es converteix en un procés compartit entre persones i sistemes. Cada vegada que algú miri "Nightborne" i es pregunti qui n'és l'autor, estarà fent, sense saber-ho, la mateixa pregunta que es feia Benjamin fa gairebé un segle davant la fotografia: no què és l'art, sinó qui en té l'autoritat. La resposta, ara com abans, diu tant de la tecnologia com de nosaltres mateixos.