Aquesta setmana conviuen a la premsa tres respostes ben diferents a la mateixa pregunta. Spotify deixa que gairebé 400 cantants generats íntegrament per intel·ligència artificial, entre els quals la catalana Raida M, sumin 90 milions d'oients mensuals sense distingir-los clarament dels humans. Snapchat, en canvi, ha decidit deixar de pagar pels vídeos fets íntegrament amb IA que es pengen a Spotlight, «per protegir la creativitat humana». I un tribunal de Munic acaba de condemnar Suno per infracció de drets d'autor, en la primera gran sentència europea contra una eina musical d'IA. La mateixa tecnologia, tres institucions, tres respostes incompatibles.
Aquesta divergència no és només un problema de regulació desendreçada: assenyala una pregunta que no hem resolt encara sobre què fa que una obra sigui autèntica. El filòsof alemany Walter Benjamin, al seu assaig «L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica» (1935), va introduir el concepte d'«aura»: la presència única d'una obra en un lloc i un moment concrets, la seva història irrepetible. Benjamin argumentava que la reproducció mecànica —la fotografia, el disc— dissol aquesta aura, encara que hi guanyem en accés democràtic a l'art. No parlava de música generada per IA, però la seva pregunta —què es perd quan una obra ja no té un origen únic i situat?— hi encaixa amb una precisió incòmoda.
Una cançó humana enregistrada ja havia perdut bona part d'aquesta aura, segons el mateix Benjamin: la còpia digital d'un concert no és el concert. Però encara conservava un rastre: una gola concreta, una sala, una nit irrepetible en què algú va decidir cantar així i no d'una altra manera. Una veu generada per un model d'IA no té ni tan sols això. No hi ha cos, ni respiració, ni decisió artística situada en el temps: hi ha un patró estadístic après sobre milers d'hores d'altres veus, combinat de nou. Si l'aura ja s'havia aprimat amb el disc, amb la síntesi sembla esvair-se del tot.
La psicòloga cognitiva britànica Margaret Boden, a «The Creative Mind: Myths and Mechanisms» (1990), oferia una manera més útil de precisar què hi manca. Boden distingeix tres tipus de creativitat: la combinatòria, que barreja idees ja conegudes de maneres noves; l'exploratòria, que recorre a fons un espai de possibilitats definit per unes regles; i la transformadora, que canvia les regles mateixes de l'espai. Segons Boden, els ordinadors poden exhibir amb solvència creativitat combinatòria i exploratòria —i, de fet, ho fan des de fa dècades—, però la creativitat transformadora, la que inventa un gènere musical nou en comptes de perfeccionar-ne un d'existent, li sembla molt més difícil d'atribuir als sistemes actuals.
Aplicat a les veus de Spotify, el marc de Boden aclareix per què sonen tan convincents i, alhora, per què costa dir que aporten alguna cosa realment nova: són exercicis extraordinaris de creativitat combinatòria, entrenats sobre un catàleg immens de música humana i capaços de recombinar-lo amb una fluïdesa estadística que enganya l'oïda. Cap d'aquests 400 projectes, que se sàpiga, ha creat un gènere; tots reprodueixen, amb variacions, patrons que ja existien. Això no els fa menys escoltables ni menys populars —90 milions d'oients no menteixen—, però situa la seva novetat en un lloc molt més modest del que el debat públic sol donar per fet.
Aquí és on la sentència de Munic i la decisió de Snapchat cobren sentit més enllà del cas concret: totes dues intenten protegir alguna cosa que ni Benjamin ni Boden donaven per garantida, ni en la reproducció mecànica ni en la creativitat combinatòria. El tribunal alemany protegeix la propietat sobre el material amb què s'entrenen els models; Snapchat, els incentius econòmics perquè algú continuï arriscant-se a fer alguna cosa transformadora, no només combinar allò que ja funciona. Cap de les dues mesures resol la pregunta filosòfica de fons, però totes dues reconeixen, a la seva manera, que hi ha alguna cosa que val la pena preservar més enllà del so final que arriba a l'orella.
La pregunta amb què val la pena quedar-se no és, doncs, si una veu generada per IA «és» art, ni tan sols si sona bé —evidentment que en molts casos hi sona. És si, com a oients, ens hem molestat a preguntar-nos d'on ve allò que escoltem, i si com a societat seguim invertint prou en la mena de creativitat que Boden considera més difícil de simular: la que trenca regles en comptes de recombinar-les. Mentre no ho fem, 90 milions d'oients mensuals continuaran sent una xifra impressionant que no respon, en realitat, la pregunta de qui —o què— hi ha cantant de debò.