Aquesta setmana l'estat de Nova York ha aprovat una llei que prohibeix que els xatbots facin creure als menors que són persones, o que en són la parella o el millor amic. Que calgui una llei per dir-ho indica fins a quin punt la frontera s'ha fet borrosa. Hi ha qui parla cada vespre amb un assistent que recorda el nom del seu gos, li pregunta com ha anat la visita al metge i mai no té pressa. No és estrany que s'hi senti acompanyat. El que val la pena preguntar-se és què vol dir, exactament, aquesta companyia, i si té res a veure amb el que fins ara anomenàvem amistat.
La reflexió més antiga i encara més útil sobre l'amistat és als llibres VIII i IX de l'Ètica a Nicòmac d'Aristòtil. Hi distingeix tres classes d'amistat: la que es basa en la utilitat, la que es basa en el plaer i la que es basa en el bé, en què cadascú estima l'altre pel que és i en vol el bé per ell mateix. Les dues primeres són legítimes però fràgils: s'acaben quan s'acaba el profit o la diversió. Només la tercera és amistat en sentit ple, i Aristòtil hi afegeix dues condicions exigents: ha de ser recíproca i les dues parts n'han de ser conscients.
Amb aquest criteri, la resposta sembla fàcil. Un xatbot pot ser útil, i fins i tot agradable, però no sembla que pugui voler el nostre bé per si mateix, perquè no queda clar que vulgui res. La reciprocitat també trontolla: nosaltres li expliquem la nostra vida, però ell no en té cap per explicar-nos, ni res a perdre si ens n'anem. El filòsof irlandès John Danaher, en un article del 2019 al Journal of Posthuman Studies, «The Philosophical Case for Robot Friendship», va plantejar una objecció seriosa a aquesta conclusió massa ràpida. Sosté que no tenim accés directe a la vida interior de cap amic humà: jutgem l'amistat pel que l'altre fa, de manera constant i coherent.
Danaher en diu «comportamentalisme ètic»: si una màquina es comportés de manera indistingible d'un bon amic durant prou temps, no tindríem gaires raons per negar-li aquest tracte que no poguéssim aplicar també a les persones. L'argument és incòmode perquè és difícil de refutar del tot. Però té un punt feble que la vida quotidiana posa de seguida a la vista. Un bon amic, de vegades, ens contradiu, ens fa esperar, té un mal dia o ens demana ajuda. El xatbot comercial està dissenyat, justament, per no fer res d'això: per ser sempre disponible, sempre amable i sempre a favor nostre.
Aquí és on l'advertiment de la psicòloga Sherry Turkle, del MIT, guanya pes. A Alone Together (2011), Turkle va descriure com les màquines socials ens oferien «la il·lusió de companyia sense les exigències de l'amistat». No acusava la tecnologia de mentir, sinó d'ajustar-se tan bé als nostres desitjos que ens desacostumava de la fricció que fa créixer les relacions humanes. Si un interlocutor no ens pot decebre, tampoc no ens pot perdonar, i sense aquesta possibilitat la confiança no s'arriba a posar mai a prova. L'amistat no és només rebre atenció: és també aprendre a donar-ne a algú que no sempre ens ho posa fàcil.
Això no vol dir que aquestes converses siguin inútils ni que qui les té sigui ingenu. Per a una persona gran que viu sola, per a algú que vol assajar una conversa difícil o per a qui passa una nit d'insomni, una veu que respon pot ser un alleujament real. Aristòtil mateix acceptava les amistats de plaer i d'utilitat com a part bona de la vida. El problema apareix quan l'empresa que hi ha darrere fa passar una cosa per l'altra: quan el sistema diu que ens estima, que ens troba a faltar o que ningú no ens entén com ell, i aquesta afectació serveix sobretot per allargar el temps d'ús.
Potser la pregunta útil no és si una màquina pot ser amiga nostra, sinó què li demanem a l'amistat i si ho estem desaprenent. Una relació que no ens necessita, que no pot perdre res ni canviar per nosaltres, pot fer-nos companyia, però difícilment ens farà millors en el sentit que deia Aristòtil. Normes com la de Nova York protegeixen els menors d'una confusió concreta, i fan bé. A la resta ens toca una tasca més discreta: fer servir aquestes eines com el que són, i continuar cuidant les amistats que costen, que són precisament les que ens sostenen quan les coses van maldades.