iaintel·ligènciaartificial.cat← Portada

Secció · Societat, cultura i educació

Demostrar que som humans

Durant setanta anys hem preguntat si una màquina podia passar per persona. Ara la pregunta s'ha girat: som nosaltres els qui hem de demostrar que no som una màquina, i ho fem pitjor del que crèiem.

Aquesta setmana el diccionari de Cambridge ha triat «humà» com a paraula de l'any. L'argument és que la intel·ligència artificial ha fet borrosa la frontera entre el que fa una persona i el que fa una màquina, i que la gent busca la paraula per saber de quin costat és el que llegeix, sent o mira. Pocs dies abans, un estudi sobre cares generades amb IA confirmava una cosa inquietant: ens semblen més reals que les cares autèntiques. Posades juntes, les dues notícies diuen que ja no n'hi ha prou de ser humà. Ara també cal semblar-ho, i fer-ho davant d'uns jutges, nosaltres mateixos, que s'equivoquen.

La pregunta té un origen conegut. El 1950, Alan Turing va publicar a la revista «Mind» l'article «Computing Machinery and Intelligence», on proposava substituir la pregunta «poden pensar les màquines?», que considerava massa vaga, per un joc: si un jutge que conversa per escrit no sap distingir una màquina d'una persona, tenim motius per atribuir-li intel·ligència. Turing parlava de la màquina, que era la que havia de superar la prova. Però el seu joc tenia una segona cara que ell gairebé no va explorar: perquè la màquina guanyi, cal que la persona amb qui competeix perdi, que no sàpiga fer-se reconèixer com a humana.

Qui va mirar aquesta segona cara de prop va ser l'escriptor Brian Christian. El 2009 va participar en el premi Loebner, una competició anual inspirada en el joc de Turing, no com a programador sinó com a humà de control, una de les persones que conversaven amb els jutges per fer de contrapès a les màquines. N'hi havia un guardó per a la persona que els jutges trobaven més humana, i Christian el va voler guanyar. D'aquella experiència en va sortir el llibre «The Most Human Human» (2011). La seva conclusió era incòmoda: sovint els humans perdem perquè parlem com màquines, amb fórmules, respostes previsibles i converses que no arrisquen res.

Les cares falses afegeixen una capa més. El 2022, Sophie Nightingale i Hany Farid van publicar a «PNAS» un estudi en què centenars de participants no sabien distingir cares sintètiques de cares reals, i fins i tot les trobaven una mica més dignes de confiança. La raó proposada és senzilla: les cares generades tendeixen a la mitjana, a la simetria, al que el nostre cervell reconeix com a normal. La cara real, amb les seves irregularitats, ens sembla més estranya. El que ens fa únics és precisament el que ens fa menys creïbles com a persones davant d'un ull que ha après a desconfiar.

El filòsof francès Jean Baudrillard ho havia anticipat amb una altra paraula. A «Simulacres et simulation» (1981) va descriure l'hiperrealitat: un estat en què les còpies ja no imiten la realitat, sinó que la precedeixen i acaben fent-li de model. Recordava el conte de Borges del mapa tan detallat que cobria tot l'imperi, i el girava: ara és el territori el que s'esfilagarsa sota el mapa. Quan una cara inventada sembla més real que la teva, no és que la màquina t'hagi imitat bé, és que el patró de «cara real» que tenim al cap ja ve de les imatges, i la teva no hi encaixa.

D'aquí surt una temptació perillosa: començar a comportar-nos de manera que ens reconeguin com a humans, com qui s'ajusta a una prova. Escriure amb faltes a propòsit perquè no semblin textos de màquina, posar el defecte que demostra l'autenticitat, sospitar de l'alumne que escriu massa bé. Ja passa: universitats que demanen defensar un treball de paraula, artistes que han de demostrar que la cançó és seva. Són mesures raonables, però tenen un efecte secundari. Fan que la humanitat deixi de ser una condició que es dona per suposada i passi a ser una credencial que s'ha d'exhibir, i que pot ser denegada.

La lliçó de Christian potser és la més útil. No guanyava el premi qui imitava millor la imperfecció, sinó qui feia que la conversa fos realment una conversa: algú que escoltava, que responia a aquella persona i no a una pregunta qualsevol, que s'hi jugava alguna cosa. Ser humà no és una aparença que es pugui verificar mirant una cara o un text aïllat, sinó una relació que es fa en el temps, amb memòria i amb conseqüències. Potser la paraula de l'any no ens demana que semblem més humans, sinó que tornem a donar valor a les coses que no es poden falsificar en un sol cop d'ull.