Dos sistemes de democràcia compatibles
La majoria de països democràtics funcionen com a democràcies representatives, un sistema en què la ciutadania no decideix directament, sinó que tria, cada cert temps, les persones que prendran les decisions públiques en nom seu. Tanmateix, el desencant amb la classe política creix. A Europa, la participació electoral ha passat del 80 % el 1987 al 63 % el 2024, mentre que l'índex de compromís amb associacions ha pujat, tot i que de manera modesta, del 56 % el 1975 al 65 % el 2024 [1]. Segons l'OCDE, només el 39 % de les persones enquestades confia en el seu govern i el 24 % en els partits, i menys d'un terç creu que té veu en les decisions públiques [2]. L'interès per la cosa pública persisteix; el que s'afebleix és la confiança en el sistema tradicional.
La democràcia participativa ofereix alternatives com ara les peticions parlamentàries, que el 2015 ja existien en 22 estats membres de la Unió Europea [3], o els pressupostos participatius, en què el govern assigna un pressupost (o partida) i la ciutadania proposa i vota projectes perquè es financin amb aquest. Democràcia participativa i representativa no són incompatibles: la nostra recerca aposta per dissenyar eines que combinin la legitimitat de la representació amb la implicació directa de la ciutadania.
Com funcionen avui els pressupostos participatius i algunes limitacions
Els pressupostos participatius van néixer al Brasil als anys vuitanta i s'han escampat arreu: el 2021 ja superaven els 10.000 processos al món [4]. L'expansió s'ha produït majoritàriament a escala de ciutat, i ciutats de tots els continents, com ara Nova York, Santiago de Xile, Kakogawa, Ciutat del Cap, Melbourne, Madrid, París o Barcelona, els han adoptat. Un procés participatiu s'articula en diverses fases: inicialment, el govern fixa la quantia econòmica que es destinarà a finançar projectes; segon, la ciutadania presenta propostes de projectes; posteriorment, l'administració en comprova la viabilitat i en calcula el cost; a continuació, la ciutadania els vota; i, finalment, es seleccionen els projectes que es finançaran.
Aquesta darrera fase, la de selecció, és en la que ens centrem. El mètode habitual ordena les propostes de projectes de més a menys vots i les va seleccionant en aquest ordre fins que s'esgota el pressupost. És un mètode simple i fàcil d'explicar, però té un inconvenient: és com jugar al Tetris col·locant les peces en l'ordre en què arriben. Un projecte car, amb uns pocs vots més, pot deixar fora diversos projectes més econòmics que, plegats, sumaven més suport (és a dir, vots) que el car. Si es planteja com un problema d'optimització (en concret, un problema de motxilla de tria múltiple, ben conegut en el camp de la intel·ligència artificial), es pot automatitzar la recerca de la millor combinació de projectes dins del pressupost disponible. Per exemple, en un cas d'ús amb dades de Decidim, la plataforma de participació de codi obert que fan servir ciutats com Barcelona, aquesta optimització augmentava fins a un 30 % el suport ciutadà (en termes del nombre de vots acumulats pels projectes escollits) respecte del mètode clàssic [7].
Baixa participació i pressupostos reduïts
Si mirem els pressupostos participatius actuals, observem que la participació és baixa i desigual. A París, un dels processos més actius, hi van prendre part unes 162.000 persones el 2025, un 7,9 % de la població [5]; a Barcelona, un 2,43 %; i a Nova York, al voltant de l'1,1 %. A més, els estudis indiquen que qui participa sol tenir formació superior i un perfil activista, i que les dones i les persones amb menys recursos participen menys [6]. En definitiva, més del 95 % de la població queda fora de la decisió.
A aquesta limitació s'hi afegeix la minsa dotació econòmica d'aquests processos: París hi va destinar 83 milions d'euros el 2025, el 0,84 % de la seva despesa municipal, i Nova York, el 0,03 %. Una possible explicació és que els governs temen que el procés els obligui a acceptar propostes contràries al seu pla de govern.
En considerar aquestes limitacions no podem oblidar que el govern és escollit per la majoria de la població i, per tant, augmentar la representativitat dels processos participatius seria una manera de combinar les fortaleses de la democràcia participativa amb les de la representativa.
La nostra contribució: pressupostos participatius multiactor
En el nostre treball proposem els pressupostos participatius multiactor, que integren l'element participatiu i el representatiu [9]. La selecció de projectes considera tres veus: les persones participants, que aporten els seus vots; la població que no participa; i el govern, elegit periòdicament per la ciutadania.
Com que aquests dos últims actors no emeten vots, recorrem als seus valors [10]. Cada projecte promou valors com el benestar, l'ecologia o l'economia, i cada actor prioritza els valors de forma diferent (per exemple, el govern pot donar més importància al benestar que a l'economia i més a l'economia que a l'ecologia). Per una banda, les preferències de les persones que no participen s'estimen amb enquestes de valors, que poden ser realitzades localment o dins d'un àmbit general, com ara l'Enquesta Mundial de Valors o l'Estudi Europeu de Valors [11]. Per una altra banda, les preferències del govern es poden derivar a partir de la seva política i la seva despesa (com ara el Pla d'Actuació Municipal). Així, un projecte es selecciona en funció dels vots que rep, de l'import que costa i de la seva alineació amb els valors de les persones no participants i del govern [8].
A l'hora de seleccionar les propostes cal tenir en compte que hi ha moltes combinacions de projectes que caben dins del pressupost i que les preferències dels actors poden ser diferents: la selecció que millora la satisfacció d'un actor pot empitjorar la d'un altre. Per això proposem aplicar mètodes d'intel·ligència artificial (IA) en dos passos. Primer, un algorisme d'optimització multiobjectiu calcula les combinacions eficients, el que s'anomena el front de Pareto: aquelles que no poden millorar per a algú sense empitjorar per a un altre. Segon, cal triar-ne una. Per fer-ho, tractem els tres actors, i les seves possibles aliances, com un joc cooperatiu i escollim la solució que aconsegueix que la major insatisfacció de qualsevol coalició sigui la mínima possible (el que en teoria de jocs es coneix com a nucleol). En llenguatge planer, és la solució d'ampli consens: aquella que no dona motius a cap actor per abandonar el procés.
Així, les persones que participen conserven el seu paper: proposen els projectes, el seu vot compta i aporten un coneixement local de necessitats molt concretes que cap algorisme ni cap govern té. Per la seva banda, el govern i la població no participant afegeixen la perspectiva del conjunt. El que canvia és que la decisió ja no depèn només de qui participa. I el que és més important, incloure el govern li dona un incentiu per destinar més pressupost al procés, cosa que al seu torn pot augmentar la participació.
Resultats amb dades reals
Per tal d'il·lustrar la potencialitat del nostre mètode de selecció, l'hem aplicat amb dades reals dels pressupostos participatius de les ciutats de Varsòvia (2023) i Barcelona (2020-2023). Aquestes dades inclouen: els vots emesos per participants; el pressupost assignat al procés; el cost de cada projecte i els seus valors associats; la despesa municipal d'aquell període, que permet aproximar els valors del govern; i enquestes locals d'opinió que aporten informació sobre les preferències de valors de les persones no participants. Totes dues ciutats fan servir el mètode habitual, que ordena els projectes per vots i els va seleccionant per finançar-los seguint aquest ordre fins a esgotar el pressupost assignat. Els resultats impliquen una gran millora. En concret, la llista següent mostra, per a cada ciutat, el percentatge de satisfacció de cada actor amb la selecció feta al pressupost participatiu real i amb la que s'aconsegueix amb el mètode de consens. El percentatge és respecte del màxim de satisfacció que cada actor podria arribar a tenir.
• Varsòvia. Participants (vots): del 71,66 % (real) al 91,28 % (consens). No participants (valors): del 22,62 % al 97,55 %. Govern (valors): del 20,85 % al 98,4 %.
• Barcelona. Participants (vots): del 73,91 % (real) al 86,81 % (consens). No participants (valors): del 52,79 % al 96,52 %. Govern (valors): del 62,06 % al 97,02 %.
Aquests resultats ens mostren tres aspectes que convé analitzar. En primer lloc, el mètode habitual no satisfà completament cap dels actors, ni tan sols qui participa: tot i donar pes als altres dos actors, la solució de consens acumula més vots perquè aplica mètodes d'optimització, i per tant satisfà més tots els actors que la selecció real.
En segon lloc, en els casos estudiats, participants i no participants tenen preferències gairebé oposades. Entre les solucions eficients, el que millora per a uns empitjora per a altres, de manera que quan mesurem matemàticament la correlació entre les seves preferències, la correlació de Spearman és de −0,8 a Varsòvia i de −0,98 a Barcelona. De fet, aquests resultats s'alineen amb la literatura de política comparada [6]. Per una altra banda, el govern, elegit per tota la població, s'assembla més a qui no participa.
Finalment, ignorar els actors absents té un cost. A Varsòvia, amb una participació d'entorn del 4 %, la selecció real assolia només el 21 % i el 23 % del màxim possible per al govern i per a la població no participant. La solució proposada tanca aquesta bretxa sense perjudicar qui vota.
Altres aportacions de la IA als processos participatius
La selecció de projectes no és l'únic moment en què la intel·ligència artificial pot ajudar. Tot i que persisteixen desigualtats en l'accés i l'ús de les eines digitals, la digitalització de la nostra societat ha permès la proliferació de plataformes digitals de participació. Moltes d'aquestes plataformes són de codi obert (com ara Decidim o Consul) i permeten portar la deliberació i el vot a governs, ajuntaments i altres organitzacions (com, per exemple, associacions o cooperatives). Sobre aquestes plataformes, la IA pot contribuir en, almenys, tres aspectes més.
Ordenar el debat
Dialogar i contrastar opinions abans de prendre una decisió és fonamental en un procés democràtic de qualitat. Quan s'acumulen massa comentaris, però, llegir-los tots esdevé una tasca excessivament feixuga. Si els arguments a favor i en contra s'estructuren i cada persona indica el seu grau d'acord amb ells, hi ha mètodes d'agregació, procedents de la teoria de l'elecció social i de l'argumentació, que permeten combinar aquestes opinions en una valoració conjunta de pros i contres [12, 13].
A més, les tècniques de processament de llenguatge natural, amb els grans models de llenguatge (o LLM, per les sigles en anglès), poden fusionar propostes semblants o detectar discursos d'odi. Ambdues opcions permetrien curar el diàleg: traient redundàncies i purgant missatges que intoxiquen el diàleg informat.
Entendre què pensa un grup gran de persones
Eines com Polis, utilitzada en el debat públic de Taiwan, agrupen opinions i mostren on hi ha acords entre postures que semblaven enfrontades [14]. A diferència de les xarxes socials tradicionals, que sovint amplifiquen la polarització, Polis utilitza algorismes intel·ligents per trobar punts de consens entre milers de persones. El sistema fa un agrupament (en anglès, clustering) per afinitat de les participants que les col·loca automàticament en «grups d'opinió» segons les seves respostes comunes. A més, Polis visualitza els consensos mostrant un mapa visual interactiu on es veuen clarament quines propostes reben el suport de tots els grups.
Acompanyar la persona participant amb xatbots conversacionals
Una altra via, més propera a la persona usuària, són els agents conversacionals o xatbots. Una part de la baixa participació té a veure amb el cost de participar: cal conèixer els processos oberts, trobar-los dins d'una plataforma complexa i saber per on començar. Un xatbot pot reduir aquestes barreres. En un treball presentat al Decidim Fest 2023 [15] ens preguntem si un xatbot pot fomentar la participació a Decidim, i explorem el cas de Decidim Barcelona.
Els xatbots que considerem no són assistents de conversa oberta, sinó agents conversacionals orientats a tasques. Estan entrenats per funcionar dins d'una comunitat de participació ciutadana (el Decidim, en el nostre cas) i assisteixen la persona per fer més senzilla la seva participació. A partir del text de la persona usuària, el xatbot pot identificar la seva intenció (per exemple, preguntar per una assemblea), extreure la informació necessària i executar accions predefinides a la plataforma de participació que permeten satisfer les seves necessitats (com ara donar el resum del que es va parlar a l'assemblea).
En concret, plantegem dos rols per a l'agent. Com a informador, explica a la persona usuària quins processos hi ha oberts i la guia pel que li interessi. Com a dinamitzador, estimula la participació de la comunitat. A més, els casos d'ús que hem definit distingeixen dos perfils de persona usuària: si la persona no està registrada, la primera interacció consisteix a demanar-li el nom, preguntar-li si té dubtes i oferir-li explorar processos participatius del districte que triï. En canvi, si la persona ja està registrada, el xatbot la saluda directament pel seu nom, li proposa processos relacionats amb els interessos del seu perfil i li mostra tant les propostes de la seva comunitat com les més recents.
Aquest enfocament requereix entrenament i especificació de les accions a fer, però a canvi és predictible: el xatbot només farà allò per a què se l'hagi programat, cosa que representa una garantia molt necessària en aquest tipus d'aplicacions.
L'ús de xatbots és complementari al de la resta de propostes esmentades anteriorment: mentre que els pressupostos multiactor amplien la representativitat de la decisió, els xatbots volen ampliar la participació real i reduir-ne l'esforç dedicat.
Abast i limitacions
Cal no deixar de banda el fet que aquest article presenta propostes que, tot i estar sòlidament fonamentades, han estat desenvolupades com a prototips provats al laboratori (i, per tant, les proves realitzades tenen un abast limitat) sense haver estat implantats.
Tampoc no podem obviar que el biaix dels participants no sempre és negatiu: pot donar veu a minories que la democràcia representativa desatén, tot i que també a grups organitzats que busquin aprofitar-se del sistema. Per això proposem combinar el nostre mètode de pressupostos participatius amb mesures com ara reservar una part del pressupost a barris desafavorits, ampliar la participació portant-la a mercats i espais comunitaris, i mostrar que les propostes aprovades s'executen.
I, sobretot, la IA no decideix quins valors importen. Els valors, la metodologia de selecció de propostes i les prioritats han de ser públics, explicables i revisables. El mateix val per als xatbots: han de ser transparents sobre el que poden fer i no han de condicionar l'opinió de les persones a les quals assisteixen.
Cap a una democràcia que sumi
La baixa participació impedeix que els pressupostos participatius, per si sols, parlin en nom de tota la ciutadania. Els pressupostos participatius multiactor mostren que la intel·ligència artificial pot ajudar a complementar les dues formes de democràcia, optimitzant les decisions i cercant el consens més ampli possible, sense substituir la ciutadania que participa i incloent-hi també la que no ho fa i el govern que la representa. Els xatbots conversacionals, i altres eines de suport al debat, poden contribuir a reduir el cost de participar. Els pròxims passos són ampliar l'anàlisi a més ciutats i cultures, integrar els agents conversacionals a les plataformes i atreure perfils avui absents.
Presentarem aquest treball al proper Decidim Fest 2026, un fòrum de participació ciutadana organitzat per Decidim.org que es celebrarà a Barcelona del 28 al 30 d'octubre (inscripció gratuïta).