Hi ha un moment que es repeteix a les nostres aules. L’he vist moltes vegades i encara m’emociona.
Passa quan una persona de cinquanta i tants anys, que fins aquell dia feia servir la intel·ligència artificial com un cercador una mica més espavilat, descobreix que pot construir allò que s’imagina. Una eina per al seu negoci. Un informe que abans li costava una setmana. Una idea que feia anys que tenia guardada en un calaix. I descobreix, sobretot, que no cal ser tècnic per fer-ho.
Aquest clic no el provoca cap model nou. El provoca una persona que, per fi, entén què pot demanar. I aquesta és, crec, la paradoxa d’aquest moment: mai no havíem tingut màquines tan capaces, i mai no havia estat tan gran la distància entre el que poden fer i el que la majoria en fa.
Dos mesos que valen un any
Per mesurar aquesta distància, convé mirar amb calma què ha passat des del setembre, perquè el soroll no deixa veure el fons.
Només a l’octubre es van publicar uns cinquanta models d’intel·ligència artificial, de més de trenta empreses diferents. Cinquanta en un mes. Ningú no pot seguir aquest ritme, i probablement ningú no ho hauria d’intentar.
Però el canvi important no és la quantitat. És la naturalesa. Aquestes setmanes, la intel·ligència artificial ha començat a passar de respondre a actuar. Els grans laboratoris han presentat agents capaços de navegar per internet, emplenar formularis, comparar opcions o completar pel seu compte tasques de diversos passos. I cada vegada ho fan a un cost més baix.
Al darrere de tot això hi ha una aposta d’una escala gairebé geològica. Les quatre grans tecnològiques invertiran aquest any més de set-cents mil milions de dòlars en centres de dades i infraestructura. És una xifra difícil d’imaginar. I ja hi ha qui comença a preguntar-se qui pagarà la factura.
Ara bé, per a qui és a l’altra banda de la pantalla, la conclusió és una altra. La tecnologia ja no és l’obstacle: mai no havia estat tan capaç ni tan accessible. N’hi ha prou amb un telèfon a la butxaca.
El mur és humà
I, tanmateix, la majoria de les persones que ens arriben no n’estan traient profit. Tenen, sobretot, entre trenta-cinc i més de seixanta anys. Veuen que el món canvia molt de pressa i senten que se’ls escapa. Moltes ja fan servir la intel·ligència artificial, de vegades sense ser-ne del tot conscients, però només per preguntar coses. És com tenir un taller ple d’eines i fer servir només el martell.
Al principi pensàvem, com gairebé tothom, que el repte era ensenyar eines. Botons, menús, trucs. Ens equivocàvem. Les eines canvien cada setmana; el que es manté és la manera de pensar. Per això hem canviat tres coses.
La primera, partir sempre de casos d’ús reals. La intel·ligència artificial no s’aprèn amb teoria abstracta, s’aprèn resolent un problema que t’importa: el teu, el de la teva empresa, el del teu ofici.
La segona, acompanyar. Perquè el bloqueig poques vegades és tècnic; gairebé sempre és de confiança. Cal algú al costat que et digui que aquella pregunta no és ximple, que el resultat es pot millorar, que equivocar-se forma part del camí. Sense acompanyament, el canvi no arriba, per bo que sigui el contingut.
La tercera, actualitzar sense parar. El que ensenyàvem a l’estiu ja ha canviat. Hem hagut d’aprendre a revisar el que expliquem al mateix ritme que es mou l’ecosistema.
Dos perfils, una lliçó
Hi ha una cosa que m’ha sorprès més que qualsevol llançament d’aquests mesos.
Amb l’alumne sènior que no ve del món tècnic passa una cosa curiosa. Al principi va més a poc a poc que ningú. Però, si li dones una mica de temps, acaba fent servir la intel·ligència artificial millor que gairebé tothom. Té lògica: fa dècades que es dedica al seu ofici. Sap què ha de preguntar, s’adona de seguida quan una resposta no quadra i coneix a fons el problema que vol resoldre. Aquesta experiència és justament el que li falta a la màquina.
Amb el perfil més jove i digital passa una altra cosa. Descobreix que el que aprèn li serveix per ajudar empreses, encara que no tingui gaire experiència en el sector. Per a ell, la intel·ligència artificial és una manera d’entrar per una porta que, d’una altra manera, li costaria anys d’obrir.
Qui paga la transició
Aquesta porta importa, perquè les dades diuen que s’està estrenyent. Un estudi de l’escola de negocis HEC Paris mostra que, a França, les empreses no estan acomiadant: simplement contracten menys joves. En les feines més exposades a la intel·ligència artificial, la contractació indefinida de menors de trenta anys ha caigut prop d’un trenta per cent des de finals del 2022. Als Estats Units, la tendència apunta en la mateixa direcció.
És una paradoxa, però és la realitat: els primers graons d’una carrera, on s’aprenia l’ofici, són justament les tasques que la intel·ligència artificial fa millor. Si els joves no hi entren, on adquiriran l’experiència que avui converteix el sènior en un usuari excepcional?
Les respostes públiques tampoc no es posen d’acord. El Canadà ha engegat un pla nacional per formar en intel·ligència artificial universitaris i docents. Nova York, en canvi, n’ha prohibit durant un any l’ús a la major part del seu alumnat. Són dos instints oposats davant la mateixa incertesa: abraçar o protegir. Tots dos s’entenen. Cap dels dos no n’hi ha prou tot sol.
Cap on anem
Si hagués de resumir el que he après, diria això: la diferència en els propers anys no serà fer servir la intel·ligència artificial, sinó saber construir amb ella. Tots els fluxos de treball canviaran. Moltes tasques que avui fem pas a pas les faran agents que actuaran per nosaltres. Qui sàpiga dissenyar aquesta feina, explicar-la bé i decidir què delega i què no, anirà molt per davant.
Això no ve inclòs en el proper model. S’aprèn, es practica i, sobretot, s’acompanya. I aquí l’experiència, que tantes vegades hem donat per amortitzada en l’era digital, torna a valer: per construir bé amb la intel·ligència artificial cal conèixer a fons la feina que es vol transformar.
Penso sovint en aquell moment del principi, en aquell clic. La intel·ligència artificial ha canviat de manera radical el que som capaços de crear. El que no ha canviat és que algú ha de decidir què val la pena crear.
Aquesta decisió continua sent nostra. I crec que és la millor notícia de totes.