Artificialitis

«Artificialitis», de Josep Lluís Micó, és sens dubte una obra ambiciosa que intenta abordar una gran varietat de temes, però ho fa d’una manera massa recargolada. La riquesa del seu llenguatge és innegable, però aquesta mateixa qualitat es converteix en un obstacle per a la lectura. El català que hi fa servir és eufònic i curós, però amb una sintaxi tan abstrusa que el lector es perd en els girs de les frases.

Micó presenta una quantitat notable de dades i referències, moltes de persones poc conegudes, cosa que contribueix a la sensació de dispersió temàtica. En comptes de centrar-se en una tesi clara, l’obra divaga entre opinions diverses sobre temes que podrien haver estat una defensa apassionada de l’humanisme davant l’omnipresència creixent de la intel·ligència artificial, o fins i tot una crítica contundent de l’addicció tecnològica. Però, en lloc d’aprofundir en alguna d’aquestes línies, el text acaba sent un recull de punts de vista que no arriben a quallar en una idea central coherent.

És un llibre que, malgrat la voluntat d’explorar, es fa difícil de recordar: en l’apartat conceptual no arriba a desvetllar cap reflexió potent o memorable. El seu valor lingüístic, en canvi, és remarcable, perquè Micó escriu en un català florit i sonor que, tot i que pot ser bell, no sempre facilita la comprensió ni la fluïdesa de la lectura.

El resultat final és un llibre que, malgrat les intencions, no deixa bon gust de boca i que corre el risc de ser oblidat aviat. És, com indica el mateix autor, més un «llibret» que no pas un llibre profund i estructurat.

Publicada originalment a Amazon el 24 de setembre de 2024.