A Mèxic se'n busquen més de 134.000 de desapareguts, segons l'article d'AFP (el peu de foto en parla d'uns 130.000). Entre les famílies que no es rendeixen, dues eines d'IA en desenvolupament volen ajudar a orientar la cerca, sobretot la dels menors.
La primera és «Regresa», de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), dirigida per l'antropòloga Ana Itzel Juárez. Actualitza els cartells dels menors desapareguts perquè mostrin com podria haver canviat la cara amb els anys, una cosa que les famílies demanen sovint. Segons Juárez, no es limita a afegir arrugues: modela el creixement cranio-facial a partir de mesures antropomètriques. Com que les bases de dades obertes no reflecteixen els trets habituals de la població mexicana, l'equip n'ha fet una de pròpia amb centenars de fotos i dades de 75 voluntaris del país.
La segona és un projecte de cartografia d'Emiliano Zolla, antropòleg de la Universitat Iberoamericana, que ordena les desaparicions per gènere, edat i circumstàncies per ajudar les famílies a afinar les recerques. Amb dades de l'Estat de Mèxic, una primera troballa és que moltes desaparegudes són dones joves que viatjaven cap a l'escola o la feina. Algunes fiscalies ja fan servir reconeixement facial, però, segons l'article, amb programes basats en les bases obertes.
Els límits són importants. L'article no informa de cap prova de precisió ni de validació de les dues eines, ni de si s'han fet servir en investigacions reals, i tampoc no dona proves que hagin canviat cap resultat en uns casos que sovint s'allarguen anys. Una cara envellida és una estimació, no una prova d'identitat.