Fa un any que Google va presentar Project Suncatcher, una recerca a llarg termini per esbrinar si l'òrbita baixa terrestre podria acollir algun dia infraestructura d'aprenentatge automàtic a gran escala, alimentada directament per l'energia solar. Fins ara era un projecte sobre el paper i en proves de laboratori.
L'1 d'octubre el prototip va deixar de ser-ho. Un satèl·lit construït per Google amb Planet va pujar a l'espai a bord de la missió compartida Transporter-18 de SpaceX, que va sortir de la base de Vandenberg. Segons la companyia, el satèl·lit porta quatre TPU (els xips d'IA de Google) i ja s'hi ha establert contacte: funciona com s'esperava. Abans del llançament, Google va sotmetre aquests xips a un feix de protons al laboratori nuclear Crocker, de la Universitat de Califòrnia a Davis, i assegura que poden suportar una dosi de radiació superior a la que rebrien en cinc anys de missió.
L'experiment és deliberadament modest: durant les properes setmanes Google recollirà dades sobre com es comporten els xips davant les sacsejades del llançament, la radiació i els canvis extrems de temperatura. No és un centre de dades en òrbita ni un servei comercial, i la mateixa empresa reconeix que la gestió de la calor, les comunicacions amb la Terra i la fiabilitat en òrbita continuen sense resoldre. El projecte preveu una constel·lació de 81 satèl·lits i una segona prova, amb dos satèl·lits enllaçats per làser, a principis del 2027.
La notícia importa perquè la fam d'electricitat i de terrenys dels centres de dades és ara un dels grans frens de la IA, i l'espai és una de les vies que les grans tecnològiques exploren per esquivar-lo. Però aquest llançament només respon la pregunta més bàsica, si els xips sobreviuen, i no la que decidirà si el projecte té sentit: si resulta rendible comparat amb construir a la Terra.